dijous, 10 de gener del 2013

A tu manera



Apareces liando un cigarrillo y me sorprende la habilidad con que lo haces. Sin mirar, sin prestarle atención, abriéndole tu cuerpo y dejándole pasar. No sé cuantos días pasé yo en tu puerta. Esperando. Esperándote.

Veías las cosas de manera tan sencilla que te perdias más a menudo que yo, que siempre invento mil atajos. Dreceres me gusta más que atajos. Suena más intimista.

Volver a casa con esa sensación conocida de lo desconocido. Fuera de contexto. Fuiste un punto y aparte que, como la estadística de primero, nunca acabé de entender del todo. La mezcla de muchas horas sin dormir, del gusto amargo a cerveza saltando de un tema a otro y volviendo siempre a ningún lugar. Hablabamos de tantas cosas! Y apenas supe de ti más que las cuatro o cinco cosas que casi ni recuerdo...

Provocabas en mi un nosequé diferente. Rompias esquemas, fechas y prototipos. Y me descolcaba siempre tu manera de entender un nosotras. ¿Fuimos nosotras alguna vez? Creo que dependia del día de la semana.

A veces te reias. Creias que estaba loca y que iba demasiado deprisa. Y me callabas con un beso que no decía que no, sinó a tu manera. Otras en cambio pedías, y yo era prudente al darte, y era entonces cuando saltabas aún con más fuerza.

Nunca te entendí, nunca nos entendí. Pero a veces irrumpes en el recuerdo, por momentos. Incluso alguna vez te he soñado, o me he sorprendido sonriendo a aquellos días. Días en que -no sé como lo hacías- pero nunca sabia distinguir si era de día o de noche, si era temprano o tarde. Supongo que siempre fue lo segundo. Olvidaba todas mis obligaciones, y pedía más cervezas de la cuenta. Una y otra vez.



dimarts, 8 de gener del 2013

Se retrocede



Se retrocede con seguridad,
pero se avanza a tientas.
Uno adelanta manos como un ciego
ciego imprudente por añadidura
pero lo absurdo es que no es ciego
y distingue el relámpago, la llúvia (...)

La opaca incertidumbre de los otros
enfrentada a la propia incertidumbre.
Se avanza a tientas -lentamente-
por lo común a contramano (...)

Se avanza a tientas -vacilante-
no importan la distancia ni el horario
ni que el futuro sea una vislumbre
o una pasión deshabitada
a tientas que una noche
se queda uno sin cómplices ni tacto (...)

Mario Benedetti

divendres, 23 de novembre del 2012

Gira-sols furtius


"Possiblement haurem d'aprendre tantes coses que serà fàcil enfrontar-nos al futur..."








Del quotidià ragen espurnes i raigs ultraviolats
que brinden esperances i saluden al demà.
A tu i a mi, estimada, som gira-sols furtius.
Obres la mà a consciència, a poc a poc,
separant el cinc dits i deixant anar la sal,
en carreteres i desafiants ports de muntanya.

Fas enrogir les galtes de la fred de l'Empordà,
 i en les vesprades amb lluna també la punta del nas.
-De nou i per sempre l'estel de les banderes.-
Ensenyant a caminar, corda gens fluixa. Ben lligada.
Camí al futur i a un mar de coralls.Nedant a contrallum.
Buscant oxigen i clorur d'amoni entre les ungles.

Tot dibuixant fronteres que s'esquerden
en pronunciar un solemne crec en tu. 
Ulls brillants de valentia i entelats en justícia.
Obrint finestres a la creativitat, explosions internes
que fan esmicolar les pors dins flamarades i fum.
Obrint finestres a un tu, a un jo, a un nosaltres,
Fent baixada i pujada, desfent i fent camí.
Endavant i enrere, i de nou endavant; gira-sols furtius.




http://www.youtube.com/watch?v=gp9ATGigkK8
















diumenge, 18 de novembre del 2012

Soliloquis d'acaballes d'estiu

I fer glops petits. Poc a poquet i a carbonet. Que la gola humida i el  vi, gotellimi versos d'antics trobadors. Lladres de records i muses de lloguer. Fanatisme esmicolat i fal·làcies als diaris. Agafar amb força i les mans aspres esvoralls de pa dur, sec i ensopit. Jugar a ser cantautor dins la Revolta. Concert gatzarós i oblit. Ànima perversa i mordaç, disfressa de princesa. Plans fracassats catapultats al proper dimarts. Capes invisibles i llibres esgrogueïts; miralls en forma  de fletxa. Realitat efímera i soliloquis d'acaballes d'estiu.


dilluns, 16 d’abril del 2012

Lèmurs amb corona

I el camí és això, estimats! Aixecar es cul de terra amb cadascuna de les caigudes i somriure veient lèmurs amb corona. (La resta de corones als taurons!)

Cau el vespre,  i el soroll de la tetera trenca aquest espai del temps en què no hi ets. I escoltes les cançons de sempre i el metrònom escriu en cursiva un tic tac efervescent i entortolligat en futures històries del passat. En històries d'un futur vençut.



I fotografies un instant i els somriures preparats retallen polsim d'estels. I dubtes de qui ets, i t'abraces al vull ser i oblides objectius adolescents. I et mires la mà dreta, i l'immensitat de l'Amazones dansa amb un Orinoco difús, i els vents d'Amèrica del Sud et recorden que malauradament ets al Nord; i voldries fugir construint quelcom on tornar.

dimecres, 14 de desembre del 2011

Tres alarmes

Tres alarmes que es puguin fer sentir alhora a tot el planeta. Llavors agafem la maleta, ens acomiadem, i viatgem a un altre país. Per començar de nou.

Hauria de sonar, aproximadament, cada deu o quinze anys. Sense que ningú no en sabés quan, de dia o de nit depenent del pol.

Canviaria molt aquesta manera de fer de formiga estalviadora, esclava del temps i la feina. Tota una vida a una cabana de fusta provisional mentre ens van construint el palau en el què passarem els últims dies. Ai no, calla, que passem directament a la residència.

Els polítics no tindrien la certesa de ser escollits de nou i haurien de preparar companyes, i no contra-campanyes. Robarien, si, són polítics, però amb incertesa del demà. Els cirurgians prestigiosos haurien de reaprendre a operar, en un hospital on es parli un nou idioma.

El filòsof tindria una nova oportunitat per a bellugar consciències i el músic un nou públic al què sorprendre. A aquell ambientòleg que treballa de teleoperador l'esperarien nous boscos.

Viuríem amb més intensitat, si, n'estic convençuda. Es farien més poemes de nostàlgia i menys esclavituds. Avui ens representaries tu, al Parlament, demà jo a la República Democràtica del Congo, triant a l'atzar. Amb data de caducitat. Vetllant pels interessos de totes. També de tots. Si, masculí en segon lloc, per una vegada.

Deixaríem de ser tan covards, passant per la vida a tota màquina sabent que tenim un refugi on amagar el cap.     Hauríem de saber qui som, per saber com arribar-hi. Uns mesos viuríem a prop del mar, la resta el trobaríem a faltar.

Fer i desfer maletes. I tornar a començar. Tornar a guanyar-te la gent que t'estimarà -deixar de plorar pel falses i eternes promeses- aprendre de nou el nom de la senyora del forn.

dilluns, 24 d’octubre del 2011

Te de Rooibos i menjar xinès

A fora plou a bots i barrals fent del dia un instant perpetu, un quadre melanconiós en gris pastel. Em sento com una d'aquelles escriptores que somiava ser éssent menuda. A la taula petita, sobre el llit, menjar xinès per emportar i una bona tassa de Rooibos sudafricà -i ecològic-. Només em falta ser a una habitació d'hotel, amb finestra als grans canals de Venècia, o als peus del Kilimanjaro.

Sempre escric sobre la pluja i sempre escric quan plou. M'endinso en l'arròs tres delícies i escuro les últimes atmetlles del pollastre reescalfat. La Bruna, gosseta que vam adoptar ara fa més d'un any, em mira fixament. Clavant les seves pupil·les al bol on menjo arròs, pollastre, vedella i bolets, tot caòticament barrejat.

La persiana -com ara els somnis- roman a mig camí. Deixant entrar la llum suficient per a dinar mentre escric, barrant el pas a qualsevol raig de sol de més, que reflectiria en blanc, o potser en groc, sobre el meu quadre gris. I les obligacions s'acumulen formant una pila envers el sostre. Abraçades per un polsim d'embranzides desgastades.

Mentre la meva ànima viatja amb el regust d'un te a setanta graus, faig una ullada a les últimes notícies del diari i la meva utopia aflebida, sap que cada cop més coses naixen contra les què lluitar. El combat no és només per cantautors, i les bales esperen el seu torn a un control militar a Cisjordània, del qual mai no en saps del cert el desenllaç.

La Beth ens regala una cançó malgastada grabada a casa, fa tot just uns instants, i les gotes d'aigua es condensen al vidre i perdo mil dos-cents quatre segons en seguir amb els ulls el procés. En veure com rellisquen i desapareixen quan just semblaven més a prop.

Tothom cerca aixopluc i la maleïda melodia del plugim inspira poetes i enamorats. Xàfecs d'amors secrets, carícies oblidades. Bandes sonores fent l'amor, de cossos que busquen fondre ànimes. Versos a llapis en llibretes de núvols. Guitarres desafinades i pentagrames a color. Mans a la retina i ulls clavats al record i al pensament. Promeses al calaix i petons rancis que romanen en habitacions de convidats. Que al pis hi tinc un "quarto" exprés per convidats.