dimecres, 21 d’octubre de 2009

Lisboa en acrílic


" Acontece tudo tão rápido que acontece! Morre tão jovem como para os Deuses morrer! Tudo é tão pouco Nada se sabe, tudo é imaginado. Circúndate Roses, amor, bebida e ficar quieto. O resto é nada "

Pessoa






La olor. Sí, definitivament és la olor d'aquella sala. El silenci que desprèn, tantes i tantes idees i obres d'art emmagatzema. Llisquen els pinzells; finestra enllà el vespre s'ha donat per vençut. La nit és negra i agosarada.


I et mires els dits, i la pintura que ha volgut fugir del quadre hi roman mig amagada, esperant i suplicant una segona oportunitat -a la teva pell-

Dubto del dubte i m'aturo amb el balanceig i el tic tac d'unes manetes digitals. Em balancejo en la digitalitat dels teus dits -indiscrets- que formen les teves manetes.


Aliena a les meves passes, la meva ombra abandona i tria una drecera. Sempre és més llesta que jo.Bates blanques i pijames verds. Somnis reals que són a tocar -frec a frec- amb el demà.








Futur? demà el qüestiono, avui visc en l'ahir.









///









O cheiro. Sim, definitivamente é o cheiro daquela sala. O silêncio que desprende, tantas e tantas idéias e obras de arte armazena.Deslizam os pincéis, passada a janela o entardecer se deu por vencido. A noite é preta e atrevida.



E te alvos os dedos, e a pintura que quis fugir do quadro roman meio escondida, esperando e suplicando uma segunda oportunidade -a tua pele-Duvido da dúvida e me desemprego com o balanço e o tique taco de umas manetas digitais. Me balanço na digitalidade de teus dedos -indiscretos- que formam tuas mãozinhas.


Alheia a meus passos, minha sombra me abandona e escolhe um atalho. Sempre é mais lista que eu.Batas brancas e pijamas verdes. Sonhos reais que são em tocar -cotovelo a cotovelo- com o amanhã.






Futuro? amanhã o questiono, hoje vivo no ontem.


















Avui, més allà que aquí. (escrit doncs, en les dues llengües)































diumenge, 11 d’octubre de 2009

Alacant per interior

Alacant per interior

A voltes necessites la cançó
Quan vols estar despert, alerta i sobri
Anant cap a Alacant —per interior—
On diuen que has guardat tots els teus codis

Quan ella t’acompanya no et sents nu
Vas construint amb ella un nou paisatge
La brúixola que et marca —com ningú—
Dreceres per a fer curt el llarg viatge

S’obri el cel allà on comença l’horitzó
Tot es mou sota els núvols
S’obri el cel allà on comença l’horitzó
Roba al vent la força per a anar més lluny.

València necessita una cançó
Per a recuperar el vell somriure
De quan senyorejava sobre el món
Amb una ment desperta alerta i lliure

Dormida sota dècades d’asfalt
jugada —com la història— sense regles
Hereva del dolor d’un temps malalt
On cauen en l’oblit les veus i els segles

S’obri el cel allà on comença l’horitzó
Tot es mou sota els núvols
S’obri el cel allà on comença l’horitzó
Roba al vent la força per a anar més lluny

Octubre necessita una cançó
Com un senyal ocult o una consigna
Camine a les palpentes pels racons
D’una ciutat desperta, alerta i digna

Les places —a parir— infantaran
Un dia nou i una nova esperança
La calma dels carrers arribarà
Quan trobe l’equilibri la balança

S’obri el cel allà on comença l’horitzó
Tot es mou sota els núvols
S’obri el cel allà on comença l’horitzó
Roba al vent la força per a anar més lluny

( Feliu Ventura )




* I així el títol del blog