dimecres, 14 de desembre de 2011

Tres alarmes

Tres alarmes que es puguin fer sentir alhora a tot el planeta. Llavors agafem la maleta, ens acomiadem, i viatgem a un altre país. Per començar de nou.

Hauria de sonar, aproximadament, cada deu o quinze anys. Sense que ningú no en sabés quan, de dia o de nit depenent del pol.

Canviaria molt aquesta manera de fer de formiga estalviadora, esclava del temps i la feina. Tota una vida a una cabana de fusta provisional mentre ens van construint el palau en el què passarem els últims dies. Ai no, calla, que passem directament a la residència.

Els polítics no tindrien la certesa de ser escollits de nou i haurien de preparar companyes, i no contra-campanyes. Robarien, si, són polítics, però amb incertesa del demà. Els cirurgians prestigiosos haurien de reaprendre a operar, en un hospital on es parli un nou idioma.

El filòsof tindria una nova oportunitat per a bellugar consciències i el músic un nou públic al què sorprendre. A aquell ambientòleg que treballa de teleoperador l'esperarien nous boscos.

Viuríem amb més intensitat, si, n'estic convençuda. Es farien més poemes de nostàlgia i menys esclavituds. Avui ens representaries tu, al Parlament, demà jo a la República Democràtica del Congo, triant a l'atzar. Amb data de caducitat. Vetllant pels interessos de totes. També de tots. Si, masculí en segon lloc, per una vegada.

Deixaríem de ser tan covards, passant per la vida a tota màquina sabent que tenim un refugi on amagar el cap.     Hauríem de saber qui som, per saber com arribar-hi. Uns mesos viuríem a prop del mar, la resta el trobaríem a faltar.

Fer i desfer maletes. I tornar a començar. Tornar a guanyar-te la gent que t'estimarà -deixar de plorar pel falses i eternes promeses- aprendre de nou el nom de la senyora del forn.

dilluns, 24 d’octubre de 2011

Te de Rooibos i menjar xinès

A fora plou a bots i barrals fent del dia un instant perpetu, un quadre melanconiós en gris pastel. Em sento com una d'aquelles escriptores que somiava ser éssent menuda. A la taula petita, sobre el llit, menjar xinès per emportar i una bona tassa de Rooibos sudafricà -i ecològic-. Només em falta ser a una habitació d'hotel, amb finestra als grans canals de Venècia, o als peus del Kilimanjaro.

Sempre escric sobre la pluja i sempre escric quan plou. M'endinso en l'arròs tres delícies i escuro les últimes atmetlles del pollastre reescalfat. La Bruna, gosseta que vam adoptar ara fa més d'un any, em mira fixament. Clavant les seves pupil·les al bol on menjo arròs, pollastre, vedella i bolets, tot caòticament barrejat.

La persiana -com ara els somnis- roman a mig camí. Deixant entrar la llum suficient per a dinar mentre escric, barrant el pas a qualsevol raig de sol de més, que reflectiria en blanc, o potser en groc, sobre el meu quadre gris. I les obligacions s'acumulen formant una pila envers el sostre. Abraçades per un polsim d'embranzides desgastades.

Mentre la meva ànima viatja amb el regust d'un te a setanta graus, faig una ullada a les últimes notícies del diari i la meva utopia aflebida, sap que cada cop més coses naixen contra les què lluitar. El combat no és només per cantautors, i les bales esperen el seu torn a un control militar a Cisjordània, del qual mai no en saps del cert el desenllaç.

La Beth ens regala una cançó malgastada grabada a casa, fa tot just uns instants, i les gotes d'aigua es condensen al vidre i perdo mil dos-cents quatre segons en seguir amb els ulls el procés. En veure com rellisquen i desapareixen quan just semblaven més a prop.

Tothom cerca aixopluc i la maleïda melodia del plugim inspira poetes i enamorats. Xàfecs d'amors secrets, carícies oblidades. Bandes sonores fent l'amor, de cossos que busquen fondre ànimes. Versos a llapis en llibretes de núvols. Guitarres desafinades i pentagrames a color. Mans a la retina i ulls clavats al record i al pensament. Promeses al calaix i petons rancis que romanen en habitacions de convidats. Que al pis hi tinc un "quarto" exprés per convidats.  

dijous, 20 d’octubre de 2011

La vida és..

Ni grans plans, ni super festes, ni idealitzacions, ni carreres universitàries infinites...

La vida és la olor a cremat de l'estufa de llenya un divendres de desembre. I un pinzell que un cop l'estrenes ja mai no queda del mateix color -per molt que el rentis-. La vida és passejar per carrers amb nom de poeta, lluitar per respirar. Un estel i quatre barres.

La vida és el somriure d'algú desconegut, els mitjons gruixuts per dormir, els rajos de sol que s'escolen i no desperten.

La vida és Fernando Pessoa, pujar al 28 quan fa boira, o rio Tejo. I l'enyor.