dissabte, 13 de novembre de 2010

Cafè amb gelat

Somnis difuminats en sòls argilosos.
Cucs de Santander sota terra.
Cafeteries que roben argila i somnis.
Núvols aturats en diumenge
tardes amb olor a colònia infantil
biberons,versos i abrics sense butxaques.

Espelmes que encenen paranys
i targetes de visita porugues, 
en negre sobre blanc.

Telescopis apuntant al Nord
mentre estalvis disparen al Sud
frustracions bilderberianes.




divendres, 29 d’octubre de 2010

Nues





Respir la nuesa de la teva pell
i beso cada instant
en què somrius






















dimecres, 27 d’octubre de 2010

Escuma d'anís

Plou sobre mullat. I la figura tènue del gris d'octubre s'amaga darrera la cara més fosca -i real- dels núvols. L'absència d'una melodia en do menor, les lletres d'unes cordes d'històries i records desafinats. I plou, i mulla el terra i es dibuixen gotes de tardor dins senefes d'oblit. El gust del darrer cafè no permet recordar -cruel com ell sol- el regust dels seus llavis. I al posar les mans dins les butxaques, les notes més fredes que qualsevol altre dimarts. Dimarts que també és dimecres i que, al cap i a la fi, has esborrat del calendari abans no acabi. El final, la vesprada, ja no promet.

Prometre?  verb conjugat còmplice del fracàs. Frustracions de doble fil en caçadors furtius al Sud, i monedes de canvi dalt dels arbres.

Reunió Bilderberg 1967
Baobabs, secrets escrits al cel que ningú no llegeix. El sol reflecteix un ego que tanca els ulls amb impuls. Cecs. Cecs per no voler veure, per no saber creure, per por a recordar, per llàstima i compassió a oblidar.

Oblit, el dit a la pols de l'oblit -escrivia un mestre- mentre el rostre malaltís d'una societat covarda juga a escacs - tramposa i ufanosa- amb el judici filosòfic inexistent al patriarcat. I cou i supura.

Ferides. Aventures traçades a la teva pell. Camins i "paths" que aprenen a les set del vespre a l'acadèmia que titllar algú d'ésser humà és ranci, superflu, rossegador d'escrúpuls. Persones no ho som tots.

divendres, 18 de juny de 2010

Només fins aviat, mestre!


Moren les paraules buides, les nècies, els insults.
Moren els mots ignorants.
Amb nosaltres aquells que mai no diem.
Moren els secrets, els pactes silenciats,
els discursos que converteixen la política en falàcia.

Moren les armes
que es queden sense bales
i els canons que protegeixen
castells en ruïnes
-mort als Borbons!-

Però tu..
els teus assajos,
la manera directe,solemne i crítica
en què saps descriure.
L'angoixa que sent el cec que creu que veu..

Tu no moriràs mai.

Avui Pt i Cat et ploren..



* José Saramago neix a Azinhaga (Portugal) l'any 1922. Mor a Lanzarote el 18 de juny del 2010

dilluns, 17 de maig de 2010

Enderrocant

Crear, viure i modelar. Donar forma a les ambicions. A cops de pinzell, d'imaginació i d'un estat bohemi de l'esperit. Carrerons d'Alfama plens d'escales i acords de fado. Sempre romandrà allà o "vinho verde", as suas cervejas i bones converses.

Em pregunto com serà la ciutat d'aquí uns anys, quan ja faci temps que no hi visc. Quina sensació em recorrerà per dins quan trepitgi de nou aquest paviment, amb records amuntegats a casa cantonada.

Aquests dies el vent comença a dur olor a comiat, i entre la colla està prohibit comentar quelcom similar a final d'erasmus. Tots tenim una estranya sensació a dins i lluitem per fer veure que no arriba, que el temps s'atura. Però tothom aprofita per anar a una festa -tot i que potser no tingui massa ganes-, per fer més fotos del compte, per somriure a mitja tarda.. perquè en el fons tots tenim la sensació que la majoria de les coses que fem, potser les fem per última vegada.

Construir i enderrocar per tornar a constuir.

divendres, 14 de maig de 2010

Boira de sexta feira

La nostàlgia vagareja en forma de boira. Sempre que plou, el pont vermell es veu només fins a la meitat, i els núvols l'abracen. El regust dels teus petons és quadriculat. Com el paviment lisboeta, testimoni de cada passa. També de cada passa enrere.
Les hores s'amunteguen en la pressa, els quilòmetres reclamen justícia. Els controls a Cisjordània són eterns. I jo vull abraçar els núvols....El meu nuvolet

divendres, 8 de gener de 2010

Prou!

I el meu cap és a punt d'explotar, de fer puuuuuum i deixar anar mil versos sagnants i esmicolats per l'habitació.
Ah no, calla! Que els versos els guardo a un altre lloc.

 -sempre a l'esquerra-