dissabte, 26 de desembre de 2009

Mira't la mà


I el repte d'escriure amb bolígraf gastat. Amb llapis -i països del sud- sense mines.

dimarts, 1 de desembre de 2009

El món gira

i a voltes, es mareja d'anar en línia recta. I els baixos dels pantalons -sempre arrossegant- com aquesta nostàlgia de llums carbasses i no saber entendre un present massa ple de passat i amb boires de futur que difuminen el camí.

Amb por a les butxaques i guants per conduir. Que fa fred i les orelles porten records d'Irlanda.

Por de la por, que no hi cap a les butxaques. I avançar sense tu em fa anar enrere, i somriure és difícil i el nas de pallasso a la guantera ja no surt. S'ha tornat tímid.

I en Serrano ens recorda la luz de la ventana azul que siempre estaba abierta. I apago espelmes petites i l'encens consumeix el neguit deixant les cendres d'un berenar entre formulacions. Només les cendres.

I com a bomber frustrat em barrejo amb fums d'oblit i busco incansable -amb les mans- que hi pot romandre a sota. I mai no trobo tresors. I sempre trobo decepcions. I mai no trobo tresors.

I agafo avions en somnis. Quina son - bon dia!- agafem aquest avió.


¿Le parece a usted correcto que un ingeniero haga versos?




La cultura es un adorno y el negocio es el negocio.



Si sigues con esa chica, te cerraremos las puertas.



Eso, para vivir.



( Gabriel Celaya )

dimecres, 25 de novembre de 2009

Miserable misèria

World press photo '09

Rossega les entranyes,forada amb les potes enverinades i el quelícers maleïts. Escup foc i flames dins les visceres sense pietat, amb odi i fúria. Emvermelleix les putrefactes mucoses de l' estòmac i crida deixant anar un insult ensordidor dins una ànima tan buida que amb prou forces retorna "l'eco" de la flamarada.

Les cames fan figa en intentar avançar una passa.I un vent -que aquest cop no és del nord- t'empeny enrera amb força, amb violència ,acompanyat de puntes afilades de les roques que deixa anar el penya-ssegat de la injustícia.

Els budells, recargolats en si mateixos, amaguen i enfosqueixen els somnis, acidificant-los i obligant-los a desaparèixer en un vòmit liquós d'esperances i somriures.

La olor a mort es barreja amb misèria coagulada i ampolles de vidre d'inocència caduca. I les escletxes, abans únic bri de llum ara ocupades per la molsa de l'explotació tornen fosca la cambra i tanquen-a cops de porra corrupta- tota porta al demà
 
- Text de l'estiu, al tornar de Moçambic -

divendres, 13 de novembre de 2009

Per començar

Sures i t'ofegues en el mateix bassal d'oblit i combat. T'aixoplugues en trinxeres de guerra abandonades i mires al demà amb binocles. Esbufegues somnis que s'escapen, fugen en l'alè matiner i glaçat. Desdibuixes pentagrames amb mitjons gruixuts posats.


" No cojas la cuchara con la mano izquierda.

No pongas los codos en la mesa.
Dobla bien la servilleta.
Eso, para empezar. "
 
                                                                 (Gabriel Celaya)

dimecres, 21 d’octubre de 2009

Lisboa en acrílic


" Acontece tudo tão rápido que acontece! Morre tão jovem como para os Deuses morrer! Tudo é tão pouco Nada se sabe, tudo é imaginado. Circúndate Roses, amor, bebida e ficar quieto. O resto é nada "

Pessoa






La olor. Sí, definitivament és la olor d'aquella sala. El silenci que desprèn, tantes i tantes idees i obres d'art emmagatzema. Llisquen els pinzells; finestra enllà el vespre s'ha donat per vençut. La nit és negra i agosarada.


I et mires els dits, i la pintura que ha volgut fugir del quadre hi roman mig amagada, esperant i suplicant una segona oportunitat -a la teva pell-

Dubto del dubte i m'aturo amb el balanceig i el tic tac d'unes manetes digitals. Em balancejo en la digitalitat dels teus dits -indiscrets- que formen les teves manetes.


Aliena a les meves passes, la meva ombra abandona i tria una drecera. Sempre és més llesta que jo.Bates blanques i pijames verds. Somnis reals que són a tocar -frec a frec- amb el demà.








Futur? demà el qüestiono, avui visc en l'ahir.









///









O cheiro. Sim, definitivamente é o cheiro daquela sala. O silêncio que desprende, tantas e tantas idéias e obras de arte armazena.Deslizam os pincéis, passada a janela o entardecer se deu por vencido. A noite é preta e atrevida.



E te alvos os dedos, e a pintura que quis fugir do quadro roman meio escondida, esperando e suplicando uma segunda oportunidade -a tua pele-Duvido da dúvida e me desemprego com o balanço e o tique taco de umas manetas digitais. Me balanço na digitalidade de teus dedos -indiscretos- que formam tuas mãozinhas.


Alheia a meus passos, minha sombra me abandona e escolhe um atalho. Sempre é mais lista que eu.Batas brancas e pijamas verdes. Sonhos reais que são em tocar -cotovelo a cotovelo- com o amanhã.






Futuro? amanhã o questiono, hoje vivo no ontem.


















Avui, més allà que aquí. (escrit doncs, en les dues llengües)































diumenge, 11 d’octubre de 2009

Alacant per interior

Alacant per interior

A voltes necessites la cançó
Quan vols estar despert, alerta i sobri
Anant cap a Alacant —per interior—
On diuen que has guardat tots els teus codis

Quan ella t’acompanya no et sents nu
Vas construint amb ella un nou paisatge
La brúixola que et marca —com ningú—
Dreceres per a fer curt el llarg viatge

S’obri el cel allà on comença l’horitzó
Tot es mou sota els núvols
S’obri el cel allà on comença l’horitzó
Roba al vent la força per a anar més lluny.

València necessita una cançó
Per a recuperar el vell somriure
De quan senyorejava sobre el món
Amb una ment desperta alerta i lliure

Dormida sota dècades d’asfalt
jugada —com la història— sense regles
Hereva del dolor d’un temps malalt
On cauen en l’oblit les veus i els segles

S’obri el cel allà on comença l’horitzó
Tot es mou sota els núvols
S’obri el cel allà on comença l’horitzó
Roba al vent la força per a anar més lluny

Octubre necessita una cançó
Com un senyal ocult o una consigna
Camine a les palpentes pels racons
D’una ciutat desperta, alerta i digna

Les places —a parir— infantaran
Un dia nou i una nova esperança
La calma dels carrers arribarà
Quan trobe l’equilibri la balança

S’obri el cel allà on comença l’horitzó
Tot es mou sota els núvols
S’obri el cel allà on comença l’horitzó
Roba al vent la força per a anar més lluny

( Feliu Ventura )




* I així el títol del blog