dissabte, 12 de gener de 2013

Certa proximitat

Havia imaginat molts cops que es tornarien a trobar, que l'atzar o el destí les farien coincidir de nou. Potser a una exposició de fotografia, a la presentació d'un llibre o a la nova estrena d'en Manrique. Potser en un cicle especial de cinema francès a la fresca. Però res. Mai. Enlloc. I ja havia començat a desistir en veure que  passaven els anys i les oportunitats.

Ho havia imaginat de moltes maneres, però el fet que fos alumna seva d'aquell màster no li havia passat pel cap. I allà va aparèixer.










Era el segon any que l'impartia i ja no anava tan nerviosa com al principi. Si que era conscient que era un curs molt específic, amb gent que en sabria potser fins i tot més que ella. Però l'havia preparat bé. Els dubtes dels alumnes del curs anterior li havien donat respostes a les incògnites que faltaven, i tot estava a punt.




 Es va posar el pendrite a la butxaca i va dubtar, com aquell mateix dia de l'any anterior, si posar-se o no bata. Finalment va decidir que si. Era important arribar a la classe amb certa proximitat i certa distància.

En la tercera diapositiva de presentació va deixar passejar la mirada per la primera fila, buscant certa resposta fàctica al seu discurs. En veure-la, el món es capgirà per un moment. Intentant dissimular l'elevada freqüència cardíaca d'aquell instant, va fer via i el curs es va donar per iniciat escassos onze minuts després.

-La senyoreta del jersei a ratlles.. podria passar pel meu despatx durant la setmana vinent? Al document del campus trobarà les hores de tutories.