dilluns, 24 d’octubre de 2011

Te de Rooibos i menjar xinès

A fora plou a bots i barrals fent del dia un instant perpetu, un quadre melanconiós en gris pastel. Em sento com una d'aquelles escriptores que somiava ser éssent menuda. A la taula petita, sobre el llit, menjar xinès per emportar i una bona tassa de Rooibos sudafricà -i ecològic-. Només em falta ser a una habitació d'hotel, amb finestra als grans canals de Venècia, o als peus del Kilimanjaro.

Sempre escric sobre la pluja i sempre escric quan plou. M'endinso en l'arròs tres delícies i escuro les últimes atmetlles del pollastre reescalfat. La Bruna, gosseta que vam adoptar ara fa més d'un any, em mira fixament. Clavant les seves pupil·les al bol on menjo arròs, pollastre, vedella i bolets, tot caòticament barrejat.

La persiana -com ara els somnis- roman a mig camí. Deixant entrar la llum suficient per a dinar mentre escric, barrant el pas a qualsevol raig de sol de més, que reflectiria en blanc, o potser en groc, sobre el meu quadre gris. I les obligacions s'acumulen formant una pila envers el sostre. Abraçades per un polsim d'embranzides desgastades.

Mentre la meva ànima viatja amb el regust d'un te a setanta graus, faig una ullada a les últimes notícies del diari i la meva utopia aflebida, sap que cada cop més coses naixen contra les què lluitar. El combat no és només per cantautors, i les bales esperen el seu torn a un control militar a Cisjordània, del qual mai no en saps del cert el desenllaç.

La Beth ens regala una cançó malgastada grabada a casa, fa tot just uns instants, i les gotes d'aigua es condensen al vidre i perdo mil dos-cents quatre segons en seguir amb els ulls el procés. En veure com rellisquen i desapareixen quan just semblaven més a prop.

Tothom cerca aixopluc i la maleïda melodia del plugim inspira poetes i enamorats. Xàfecs d'amors secrets, carícies oblidades. Bandes sonores fent l'amor, de cossos que busquen fondre ànimes. Versos a llapis en llibretes de núvols. Guitarres desafinades i pentagrames a color. Mans a la retina i ulls clavats al record i al pensament. Promeses al calaix i petons rancis que romanen en habitacions de convidats. Que al pis hi tinc un "quarto" exprés per convidats.  

dijous, 20 d’octubre de 2011

La vida és..

Ni grans plans, ni super festes, ni idealitzacions, ni carreres universitàries infinites...

La vida és la olor a cremat de l'estufa de llenya un divendres de desembre. I un pinzell que un cop l'estrenes ja mai no queda del mateix color -per molt que el rentis-. La vida és passejar per carrers amb nom de poeta, lluitar per respirar. Un estel i quatre barres.

La vida és el somriure d'algú desconegut, els mitjons gruixuts per dormir, els rajos de sol que s'escolen i no desperten.

La vida és Fernando Pessoa, pujar al 28 quan fa boira, o rio Tejo. I l'enyor.