Certa proximitat part III

Repassant els comentaris del bloc, veig que hi ha algú anònim que en demana la part III. Així que només llegir-ho m'he posat a editar-la. Espero -siguis qui siguis- que no et decebi gaire.

- Com estàs? Ha passat molt de temps!
- El suficient per a tancar ferides. Les cicatrius seran sempre visibles, suposo.
- D'això..sabies que aquest màster..?
- Doncs no, no en tenia ni idea que tu series la professora, si és el que et preguntaves.
-Em pregunto tantes coses..- Va pensar.

Canvia el posat. La situació comença a vestir-se d'intimitat i vol deixar clar que el temps no passa en va. Que aquest temps ha servit per a ..

- Em dirà doncs per a que m'ha fet venir? - Tornant al vostè que dibuixa fronteres.
- Ho faria si conegués la resposta.
- Vols saber el per què, oi?
- Suposo que si..
- És senzill. Perquè...

Dues copes amb el cava

Brindis

Més junts del que ningú no sabrà mai,

alcem les dues copes amb el cava.

veiem la nostra llum, cadascú als ulls de l'altre.

Una dona i una dona* , en un instant

poden equivocar-se.

però l'instant, no tornarà mai més.

Joan Margarit

* Un home i una dona, al poema original.

"No te enamores de una mujer que viaje y/o escriba"

http://marialajuana.wordpress.com/2013/08/13/no-te-enamores-de-una-mujer-que-viaje-yo-escriba/

S'ha creuat avui enmig del camí. Potser ja fa temps que hi era. L'he volgut compartir aquí, per si busques dins aquesta pàgina respostes i dreceres.

Recull de darreres pel·lis

Llévame a la luna

Les ámotifs anonymes

Ensemble, c'est tout

El arte de pasar de todo

Barcelona nit d'estiu

Fènix 1123

Prométeme

August Rush

La camarera

El lado bueno de las cosas

El pacto

Into the Wild

If...

If you cannot be a poet,
be the poem *

Tu i l'avui

Avui que no és diumenge puc escriure al meu present. I gran part d'aquest present ets tu. A voltes penso que la vida no ha estat prou justa. Que no he fet les coses tan bé com per a envellir a prop teu.

Tens un cor tan gran, una manera d'estimar-me tan pura, i un saber agafar-me la mà -ben fort- tan digne de companya per a tota una vida... que no pot existir millor regal que despertar cada matí, i veure't dormir al meu costat.

Podria dir que ha estat difícil arribar fins aquí; però estaria mentint. És ben cert que els inicis van ser durs, perquè guanyar, implicava perdre. Perquè arriscar, implicava perdre. Perquè triar, implicava perdre. Però ara fas que el dia a dia sigui tan fàcil, estimada! Fas que caigui adormida cansada de tant riure, i que no calgui somniar amb temps millors perquè el present és extraordinari. Fas que m'emocioni al pensar en la manera en què sabem compartir i viure.

Fas que l'amor, vulgui dir més enllà del què havia viscut fins ara. Fas que avançar sigui l'única opció. Fas que el vers es quedi curt, i la poesia equipatge. Fas de finestra, estimada, per a que pugui veure el món d'aquest color. Per a que pugui batallar sense espasa.

Avui que no és diumenge puc escriure al meu present. I gran part d'aquest present ets tu.

Casa de Misericòrdia

La primera vegada

Ens vam trobar a la Plaça Catalunya,

davant de la filera de rellotges

que marcaven l'horari de les ciutats del món.

Ja no he parat de riure o de plorar per tu.

La lluna sempre ha estat als vidres freds

de les finestres de la nostra vida

com un d'aquells rellotges, que ara marquen

el passat i el demà del nostre amor.

En alguna ciutat del pensament

jo estaré estimant

quan marqui la teva hora solitària

l'esfera de la lluna sobre el mar.

Joan Margarit. 

Avisa-la

"Un día cualquiera, vengo a buscarte
dile a tu chico que vas a dejarle
coge tus cosas, escribe una nota
de despedida"

Ella

Sempre que cuina està en silenci. S'hi pot passar hores.

" I sempre que soni aquella cançó, que ens feia sentir malgrat tot "

Certa proximitat part II: "L'escolto..."

La olor d'aquell despatx era una barreja entre encens indi i rosa mosqueta aràbiga. Sonava sempre -a volum molt fluix- la veu de l'André repetint els secrets de la vida, aquells que sovint ens passen per alt. I una pila de fotografies de viatges omplien la paret del final.

Més que un despatx, semblava una gran butxaca de records. Un refugi nuclear decorat amb paciència. Una porta oberta al cosmos –i als estudiants de màster-.

-Em volia veure, professora?
-Sí, segui. D’allò...el seu nom és..
-El mateix que tants cops ha escrit als marges dels apunts, doctora.
-Veig que té bona memòria, això l’ajudarà amb la part teòrica de ..
-Per a què m’ha fet venir?
-Vol un te? – va dir assenyalant una capsa que en devia tenir centenars d’ infusions de mil coloraines.
-Tinc un mica de pressa.
-D’acord. Seré breu, doncs.
-L’escolto..

Certa proximitat

Havia imaginat molts cops que es tornarien a trobar, que l'atzar o el destí les farien coincidir de nou. Potser a una exposició de fotografia, a la presentació d'un llibre o a la nova estrena d'en Manrique. Potser en un cicle especial de cinema francès a la fresca. Però res. Mai. Enlloc. I ja havia començat a desistir en veure que  passaven els anys i les oportunitats.

Ho havia imaginat de moltes maneres, però el fet que fos alumna seva d'aquell màster no li havia passat pel cap. I allà va aparèixer.










Era el segon any que l'impartia i ja no anava tan nerviosa com al principi. Si que era conscient que era un curs molt específic, amb gent que en sabria potser fins i tot més que ella. Però l'havia preparat bé. Els dubtes dels alumnes del curs anterior li havien donat respostes a les incògnites que faltaven, i tot estava a punt.




 Es va posar el pendrite a la butxaca i va dubtar, com aquell mateix dia de l'any anterior, si posar-se o no bata. Finalment va decidir que si. Era important arribar a la classe amb certa proximitat i certa distància.

En la tercera diapositiva de presentació va deixar passejar la mirada per la primera fila, buscant certa resposta fàctica al seu discurs. En veure-la, el món es capgirà per un moment. Intentant dissimular l'elevada freqüència cardíaca d'aquell instant, va fer via i el curs es va donar per iniciat escassos onze minuts després.

-La senyoreta del jersei a ratlles.. podria passar pel meu despatx durant la setmana vinent? Al document del campus trobarà les hores de tutories.

A tu manera

Apareces liando un cigarrillo y me sorprende la habilidad con que lo haces. Sin mirar, sin prestarle atención, abriéndole tu cuerpo y dejándole pasar. No sé cuantos días pasé yo en tu puerta. Esperando. Esperándote.

Veías las cosas de manera tan sencilla que te perdias más a menudo que yo, que siempre invento mil atajos. Dreceres me gusta más que atajos. Suena más intimista.

Volver a casa con esa sensación conocida de lo desconocido. Fuera de contexto. Fuiste un punto y aparte que, como la estadística de primero, nunca acabé de entender del todo. La mezcla de muchas horas sin dormir, del gusto amargo a cerveza saltando de un tema a otro y volviendo siempre a ningún lugar. Hablabamos de tantas cosas! Y apenas supe de ti más que las cuatro o cinco cosas que casi ni recuerdo...

Provocabas en mi un nosequé diferente. Rompias esquemas, fechas y prototipos. Y me descolcaba siempre tu manera de entender un nosotras. ¿Fuimos nosotras alguna vez? Creo que dependia del día de la semana.

A veces te reias. Creias que estaba loca y que iba demasiado deprisa. Y me callabas con un beso que no decía que no, sinó a tu manera. Otras en cambio pedías, y yo era prudente al darte, y era entonces cuando saltabas aún con más fuerza.

Nunca te entendí, nunca nos entendí. Pero a veces irrumpes en el recuerdo, por momentos. Incluso alguna vez te he soñado, o me he sorprendido sonriendo a aquellos días. Días en que -no sé como lo hacías- pero nunca sabia distinguir si era de día o de noche, si era temprano o tarde. Supongo que siempre fue lo segundo. Olvidaba todas mis obligaciones, y pedía más cervezas de la cuenta. Una y otra vez.

Se retrocede

Se retrocede con seguridad,

pero se avanza a tientas.

Uno adelanta manos como un ciego

ciego imprudente por añadidura

pero lo absurdo es que no es ciego

y distingue el relámpago, la llúvia (...)

La opaca incertidumbre de los otros

enfrentada a la propia incertidumbre.

Se avanza a tientas -lentamente-

por lo común a contramano (...)

Se avanza a tientas -vacilante-

no importan la distancia ni el horario

ni que el futuro sea una vislumbre

o una pasión deshabitada

a tientas que una noche

se queda uno sin cómplices ni tacto (...)

Mario Benedetti

Gira-sols furtius

"Possiblement haurem d'aprendre tantes coses que serà fàcil enfrontar-nos al futur..."

Del quotidià ragen espurnes i raigs ultraviolats

que brinden esperances i saluden al demà.

A tu i a mi, estimada, som gira-sols furtius.

Obres la mà a consciència, a poc a poc,

separant el cinc dits i deixant anar la sal,

en carreteres i desafiants ports de muntanya.

Fas enrogir les galtes de la fred de l'Empordà,

 i en les vesprades amb lluna també la punta del nas.

-De nou i per sempre l'estel de les banderes.-

Ensenyant a caminar, corda gens fluixa. Ben lligada.

Camí al futur i a un mar de coralls.Nedant a contrallum.

Buscant oxigen i clorur d'amoni entre les ungles.

Tot dibuixant fronteres que s'esquerden

en pronunciar un solemne crec en tu. 

Ulls brillants de valentia i entelats en justícia.

Obrint finestres a la creativitat, explosions internes

que fan esmicolar les pors dins flamarades i fum.

Obrint finestres a un tu, a un jo, a un nosaltres,

Fent baixada i pujada, desfent i fent camí.

Endavant i enrere, i de nou endavant; gira-sols furtius.

http://www.youtube.com/watch?v=gp9ATGigkK8

Soliloquis d'acaballes d'estiu

I fer glops petits. Poc a poquet i a carbonet. Que la gola humida i el  vi, gotellimi versos d'antics trobadors. Lladres de records i muses de lloguer. Fanatisme esmicolat i fal·làcies als diaris. Agafar amb força i les mans aspres esvoralls de pa dur, sec i ensopit. Jugar a ser cantautor dins la Revolta. Concert gatzarós i oblit. Ànima perversa i mordaç, disfressa de princesa. Plans fracassats catapultats al proper dimarts. Capes invisibles i llibres esgrogueïts; miralls en forma  de fletxa. Realitat efímera i soliloquis d'acaballes d'estiu.

Lèmurs amb corona

I el camí és això, estimats! Aixecar es cul de terra amb cadascuna de les caigudes i somriure veient lèmurs amb corona. (La resta de corones als taurons!)

Cau el vespre,  i el soroll de la tetera trenca aquest espai del temps en què no hi ets. I escoltes les cançons de sempre i el metrònom escriu en cursiva un tic tac efervescent i entortolligat en futures històries del passat. En històries d'un futur vençut.

I fotografies un instant i els somriures preparats retallen polsim d'estels. I dubtes de qui ets, i t'abraces al vull ser i oblides objectius adolescents. I et mires la mà dreta, i l'immensitat de l'Amazones dansa amb un Orinoco difús, i els vents d'Amèrica del Sud et recorden que malauradament ets al Nord; i voldries fugir construint quelcom on tornar.

Tres alarmes

Tres alarmes que es puguin fer sentir alhora a tot el planeta. Llavors agafem la maleta, ens acomiadem, i viatgem a un altre país. Per començar de nou.

Hauria de sonar, aproximadament, cada deu o quinze anys. Sense que ningú no en sabés quan, de dia o de nit depenent del pol.

Canviaria molt aquesta manera de fer de formiga estalviadora, esclava del temps i la feina. Tota una vida a una cabana de fusta provisional mentre ens van construint el palau en el què passarem els últims dies. Ai no, calla, que passem directament a la residència.

Els polítics no tindrien la certesa de ser escollits de nou i haurien de preparar companyes, i no contra-campanyes. Robarien, si, són polítics, però amb incertesa del demà. Els cirurgians prestigiosos haurien de reaprendre a operar, en un hospital on es parli un nou idioma.

El filòsof tindria una nova oportunitat per a bellugar consciències i el músic un nou públic al què sorprendre. A aquell ambientòleg que treballa de teleoperador l'esperarien nous boscos.

Viuríem amb més intensitat, si, n'estic convençuda. Es farien més poemes de nostàlgia i menys esclavituds. Avui ens representaries tu, al Parlament, demà jo a la República Democràtica del Congo, triant a l'atzar. Amb data de caducitat. Vetllant pels interessos de totes. També de tots. Si, masculí en segon lloc, per una vegada.

Deixaríem de ser tan covards, passant per la vida a tota màquina sabent que tenim un refugi on amagar el cap.     Hauríem de saber qui som, per saber com arribar-hi. Uns mesos viuríem a prop del mar, la resta el trobaríem a faltar.

Fer i desfer maletes. I tornar a començar. Tornar a guanyar-te la gent que t'estimarà -deixar de plorar pel falses i eternes promeses- aprendre de nou el nom de la senyora del forn.

Te de Rooibos i menjar xinès

A fora plou a bots i barrals fent del dia un instant perpetu, un quadre melanconiós en gris pastel. Em sento com una d'aquelles escriptores que somiava ser éssent menuda. A la taula petita, sobre el llit, menjar xinès per emportar i una bona tassa de Rooibos sudafricà -i ecològic-. Només em falta ser a una habitació d'hotel, amb finestra als grans canals de Venècia, o als peus del Kilimanjaro.

Sempre escric sobre la pluja i sempre escric quan plou. M'endinso en l'arròs tres delícies i escuro les últimes atmetlles del pollastre reescalfat. La Bruna, gosseta que vam adoptar ara fa més d'un any, em mira fixament. Clavant les seves pupil·les al bol on menjo arròs, pollastre, vedella i bolets, tot caòticament barrejat.

La persiana -com ara els somnis- roman a mig camí. Deixant entrar la llum suficient per a dinar mentre escric, barrant el pas a qualsevol raig de sol de més, que reflectiria en blanc, o potser en groc, sobre el meu quadre gris. I les obligacions s'acumulen formant una pila envers el sostre. Abraçades per un polsim d'embranzides desgastades.

Mentre la meva ànima viatja amb el regust d'un te a setanta graus, faig una ullada a les últimes notícies del diari i la meva utopia aflebida, sap que cada cop més coses naixen contra les què lluitar. El combat no és només per cantautors, i les bales esperen el seu torn a un control militar a Cisjordània, del qual mai no en saps del cert el desenllaç.

La Beth ens regala una cançó malgastada grabada a casa, fa tot just uns instants, i les gotes d'aigua es condensen al vidre i perdo mil dos-cents quatre segons en seguir amb els ulls el procés. En veure com rellisquen i desapareixen quan just semblaven més a prop.

Tothom cerca aixopluc i la maleïda melodia del plugim inspira poetes i enamorats. Xàfecs d'amors secrets, carícies oblidades. Bandes sonores fent l'amor, de cossos que busquen fondre ànimes. Versos a llapis en llibretes de núvols. Guitarres desafinades i pentagrames a color. Mans a la retina i ulls clavats al record i al pensament. Promeses al calaix i petons rancis que romanen en habitacions de convidats. Que al pis hi tinc un "quarto" exprés per convidats.  

La vida és..

Ni grans plans, ni super festes, ni idealitzacions, ni carreres universitàries infinites...

La vida és la olor a cremat de l'estufa de llenya un divendres de desembre. I un pinzell que un cop l'estrenes ja mai no queda del mateix color -per molt que el rentis-. La vida és passejar per carrers amb nom de poeta, lluitar per respirar. Un estel i quatre barres.

La vida és el somriure d'algú desconegut, els mitjons gruixuts per dormir, els rajos de sol que s'escolen i no desperten.

La vida és Fernando Pessoa, pujar al 28 quan fa boira, o rio Tejo. I l'enyor.