diumenge, 29 de setembre del 2013

Recull de darreres pel·lis

Llévame a la luna

Les ámotifs anonymes


Ensemble, c'est tout

El arte de pasar de todo



Barcelona nit d'estiu

Fènix 1123

Prométeme
August Rush

La camarera
El lado bueno de las cosas

El pacto
Into the Wild

dimecres, 15 de maig del 2013

Tu i l'avui

Avui que no és diumenge puc escriure al meu present. I gran part d'aquest present ets tu. A voltes penso que la vida no ha estat prou justa. Que no he fet les coses tan bé com per a envellir a prop teu.

Tens un cor tan gran, una manera d'estimar-me tan pura, i un saber agafar-me la mà -ben fort- tan digne de companya per a tota una vida... que no pot existir millor regal que despertar cada matí, i veure't dormir al meu costat.

Podria dir que ha estat difícil arribar fins aquí; però estaria mentint. És ben cert que els inicis van ser durs, perquè guanyar, implicava perdre. Perquè arriscar, implicava perdre. Perquè triar, implicava perdre. Però ara fas que el dia a dia sigui tan fàcil, estimada! Fas que caigui adormida cansada de tant riure, i que no calgui somniar amb temps millors perquè el present és extraordinari. Fas que m'emocioni al pensar en la manera en què sabem compartir i viure.


Fas que l'amor, vulgui dir més enllà del què havia viscut fins ara. Fas que avançar sigui l'única opció. Fas que el vers es quedi curt, i la poesia equipatge. Fas de finestra, estimada, per a que pugui veure el món d'aquest color. Per a que pugui batallar sense espasa.

Avui que no és diumenge puc escriure al meu present. I gran part d'aquest present ets tu.

diumenge, 12 de maig del 2013

Casa de Misericòrdia

La primera vegada

Ens vam trobar a la Plaça Catalunya,
davant de la filera de rellotges
que marcaven l'horari de les ciutats del món.
Ja no he parat de riure o de plorar per tu.
La lluna sempre ha estat als vidres freds
de les finestres de la nostra vida
com un d'aquells rellotges, que ara marquen
el passat i el demà del nostre amor.

En alguna ciutat del pensament
jo estaré estimant
quan marqui la teva hora solitària
l'esfera de la lluna sobre el mar.

Joan Margarit. 

dijous, 2 de maig del 2013

Avisa-la

"Un día cualquiera, vengo a buscarte
dile a tu chico que vas a dejarle
coge tus cosas, escribe una nota
de despedida"

dissabte, 16 de febrer del 2013

dijous, 7 de febrer del 2013

" I sempre que soni aquella cançó, que ens feia sentir malgrat tot "






diumenge, 13 de gener del 2013

Certa proximitat part II: "L'escolto..."

La olor d'aquell despatx era una barreja entre encens indi i rosa mosqueta aràbiga. Sonava sempre -a volum molt fluix- la veu de l'André repetint els secrets de la vida, aquells que sovint ens passen per alt. I una pila de fotografies de viatges omplien la paret del final.
Més que un despatx, semblava una gran butxaca de records. Un refugi nuclear decorat amb paciència. Una porta oberta al cosmos –i als estudiants de màster-.

-Em volia veure, professora?
-Sí, segui. D’allò...el seu nom és..
-El mateix que tants cops ha escrit als marges dels apunts, doctora.
-Veig que té bona memòria, això l’ajudarà amb la part teòrica de ..
-Per a què m’ha fet venir?
-Vol un te? – va dir assenyalant una capsa que en devia tenir centenars d’ infusions de mil coloraines.
-Tinc un mica de pressa.
-D’acord. Seré breu, doncs.
-L’escolto..

dissabte, 12 de gener del 2013

Certa proximitat

Havia imaginat molts cops que es tornarien a trobar, que l'atzar o el destí les farien coincidir de nou. Potser a una exposició de fotografia, a la presentació d'un llibre o a la nova estrena d'en Manrique. Potser en un cicle especial de cinema francès a la fresca. Però res. Mai. Enlloc. I ja havia començat a desistir en veure que  passaven els anys i les oportunitats.

Ho havia imaginat de moltes maneres, però el fet que fos alumna seva d'aquell màster no li havia passat pel cap. I allà va aparèixer.










Era el segon any que l'impartia i ja no anava tan nerviosa com al principi. Si que era conscient que era un curs molt específic, amb gent que en sabria potser fins i tot més que ella. Però l'havia preparat bé. Els dubtes dels alumnes del curs anterior li havien donat respostes a les incògnites que faltaven, i tot estava a punt.




 Es va posar el pendrite a la butxaca i va dubtar, com aquell mateix dia de l'any anterior, si posar-se o no bata. Finalment va decidir que si. Era important arribar a la classe amb certa proximitat i certa distància.

En la tercera diapositiva de presentació va deixar passejar la mirada per la primera fila, buscant certa resposta fàctica al seu discurs. En veure-la, el món es capgirà per un moment. Intentant dissimular l'elevada freqüència cardíaca d'aquell instant, va fer via i el curs es va donar per iniciat escassos onze minuts després.

-La senyoreta del jersei a ratlles.. podria passar pel meu despatx durant la setmana vinent? Al document del campus trobarà les hores de tutories.


dijous, 10 de gener del 2013

A tu manera



Apareces liando un cigarrillo y me sorprende la habilidad con que lo haces. Sin mirar, sin prestarle atención, abriéndole tu cuerpo y dejándole pasar. No sé cuantos días pasé yo en tu puerta. Esperando. Esperándote.

Veías las cosas de manera tan sencilla que te perdias más a menudo que yo, que siempre invento mil atajos. Dreceres me gusta más que atajos. Suena más intimista.

Volver a casa con esa sensación conocida de lo desconocido. Fuera de contexto. Fuiste un punto y aparte que, como la estadística de primero, nunca acabé de entender del todo. La mezcla de muchas horas sin dormir, del gusto amargo a cerveza saltando de un tema a otro y volviendo siempre a ningún lugar. Hablabamos de tantas cosas! Y apenas supe de ti más que las cuatro o cinco cosas que casi ni recuerdo...

Provocabas en mi un nosequé diferente. Rompias esquemas, fechas y prototipos. Y me descolcaba siempre tu manera de entender un nosotras. ¿Fuimos nosotras alguna vez? Creo que dependia del día de la semana.

A veces te reias. Creias que estaba loca y que iba demasiado deprisa. Y me callabas con un beso que no decía que no, sinó a tu manera. Otras en cambio pedías, y yo era prudente al darte, y era entonces cuando saltabas aún con más fuerza.

Nunca te entendí, nunca nos entendí. Pero a veces irrumpes en el recuerdo, por momentos. Incluso alguna vez te he soñado, o me he sorprendido sonriendo a aquellos días. Días en que -no sé como lo hacías- pero nunca sabia distinguir si era de día o de noche, si era temprano o tarde. Supongo que siempre fue lo segundo. Olvidaba todas mis obligaciones, y pedía más cervezas de la cuenta. Una y otra vez.



dimarts, 8 de gener del 2013

Se retrocede



Se retrocede con seguridad,
pero se avanza a tientas.
Uno adelanta manos como un ciego
ciego imprudente por añadidura
pero lo absurdo es que no es ciego
y distingue el relámpago, la llúvia (...)

La opaca incertidumbre de los otros
enfrentada a la propia incertidumbre.
Se avanza a tientas -lentamente-
por lo común a contramano (...)

Se avanza a tientas -vacilante-
no importan la distancia ni el horario
ni que el futuro sea una vislumbre
o una pasión deshabitada
a tientas que una noche
se queda uno sin cómplices ni tacto (...)

Mario Benedetti