Certa proximitat part II: "L'escolto..."

La olor d'aquell despatx era una barreja entre encens indi i rosa mosqueta aràbiga. Sonava sempre -a volum molt fluix- la veu de l'André repetint els secrets de la vida, aquells que sovint ens passen per alt. I una pila de fotografies de viatges omplien la paret del final.

Més que un despatx, semblava una gran butxaca de records. Un refugi nuclear decorat amb paciència. Una porta oberta al cosmos –i als estudiants de màster-.

-Em volia veure, professora?
-Sí, segui. D’allò...el seu nom és..
-El mateix que tants cops ha escrit als marges dels apunts, doctora.
-Veig que té bona memòria, això l’ajudarà amb la part teòrica de ..
-Per a què m’ha fet venir?
-Vol un te? – va dir assenyalant una capsa que en devia tenir centenars d’ infusions de mil coloraines.
-Tinc un mica de pressa.
-D’acord. Seré breu, doncs.
-L’escolto..