Tres alarmes

Tres alarmes que es puguin fer sentir alhora a tot el planeta. Llavors agafem la maleta, ens acomiadem, i viatgem a un altre país. Per començar de nou.

Hauria de sonar, aproximadament, cada deu o quinze anys. Sense que ningú no en sabés quan, de dia o de nit depenent del pol.

Canviaria molt aquesta manera de fer de formiga estalviadora, esclava del temps i la feina. Tota una vida a una cabana de fusta provisional mentre ens van construint el palau en el què passarem els últims dies. Ai no, calla, que passem directament a la residència.

Els polítics no tindrien la certesa de ser escollits de nou i haurien de preparar companyes, i no contra-campanyes. Robarien, si, són polítics, però amb incertesa del demà. Els cirurgians prestigiosos haurien de reaprendre a operar, en un hospital on es parli un nou idioma.

El filòsof tindria una nova oportunitat per a bellugar consciències i el músic un nou públic al què sorprendre. A aquell ambientòleg que treballa de teleoperador l'esperarien nous boscos.

Viuríem amb més intensitat, si, n'estic convençuda. Es farien més poemes de nostàlgia i menys esclavituds. Avui ens representaries tu, al Parlament, demà jo a la República Democràtica del Congo, triant a l'atzar. Amb data de caducitat. Vetllant pels interessos de totes. També de tots. Si, masculí en segon lloc, per una vegada.

Deixaríem de ser tan covards, passant per la vida a tota màquina sabent que tenim un refugi on amagar el cap.     Hauríem de saber qui som, per saber com arribar-hi. Uns mesos viuríem a prop del mar, la resta el trobaríem a faltar.

Fer i desfer maletes. I tornar a començar. Tornar a guanyar-te la gent que t'estimarà -deixar de plorar pel falses i eternes promeses- aprendre de nou el nom de la senyora del forn.