Plou sobre mullat. I la figura tènue del gris d'octubre s'amaga darrera la cara més fosca -i real- dels núvols. L'absència d'una melodia en do menor, les lletres d'unes cordes d'històries i records desafinats. I plou, i mulla el terra i es dibuixen gotes de tardor dins senefes d'oblit. El gust del darrer cafè no permet recordar -cruel com ell sol- el regust dels seus llavis. I al posar les mans dins les butxaques, les notes més fredes que qualsevol altre dimarts. Dimarts que també és dimecres i que, al cap i a la fi, has esborrat del calendari abans no acabi. El final, la vesprada, ja no promet.
Prometre? verb conjugat còmplice del fracàs. Frustracions de doble fil en caçadors furtius al Sud, i monedes de canvi dalt dels arbres.
 |
| Reunió Bilderberg 1967 |
Baobabs, secrets escrits al cel que ningú no llegeix. El sol reflecteix un ego que tanca els ulls amb impuls. Cecs. Cecs per no voler veure, per no saber creure, per por a recordar, per llàstima i compassió a oblidar.
Oblit, el dit a la pols de l'oblit -escrivia un mestre- mentre el rostre malaltís d'una societat covarda juga a escacs - tramposa i ufanosa- amb el judici filosòfic inexistent al patriarcat. I cou i supura.
Ferides. Aventures traçades a la teva pell. Camins i "paths" que aprenen a les set del vespre a l'acadèmia que titllar algú
d'ésser humà és ranci, superflu, rossegador d'escrúpuls.
Persones no ho som tots.
