Certa proximitat part III

Repassant els comentaris del bloc, veig que hi ha algú anònim que en demana la part III. Així que només llegir-ho m'he posat a editar-la. Espero -siguis qui siguis- que no et decebi gaire.

- Com estàs? Ha passat molt de temps!
- El suficient per a tancar ferides. Les cicatrius seran sempre visibles, suposo.
- D'això..sabies que aquest màster..?
- Doncs no, no en tenia ni idea que tu series la professora, si és el que et preguntaves.
-Em pregunto tantes coses..- Va pensar.

Canvia el posat. La situació comença a vestir-se d'intimitat i vol deixar clar que el temps no passa en va. Que aquest temps ha servit per a ..

- Em dirà doncs per a que m'ha fet venir? - Tornant al vostè que dibuixa fronteres.
- Ho faria si conegués la resposta.
- Vols saber el per què, oi?
- Suposo que si..
- És senzill. Perquè...

Dues copes amb el cava

Brindis

Més junts del que ningú no sabrà mai,

alcem les dues copes amb el cava.

veiem la nostra llum, cadascú als ulls de l'altre.

Una dona i una dona* , en un instant

poden equivocar-se.

però l'instant, no tornarà mai més.

Joan Margarit

* Un home i una dona, al poema original.

"No te enamores de una mujer que viaje y/o escriba"

http://marialajuana.wordpress.com/2013/08/13/no-te-enamores-de-una-mujer-que-viaje-yo-escriba/

S'ha creuat avui enmig del camí. Potser ja fa temps que hi era. L'he volgut compartir aquí, per si busques dins aquesta pàgina respostes i dreceres.

Recull de darreres pel·lis

Llévame a la luna

Les ámotifs anonymes

Ensemble, c'est tout

El arte de pasar de todo

Barcelona nit d'estiu

Fènix 1123

Prométeme

August Rush

La camarera

El lado bueno de las cosas

El pacto

Into the Wild

If...

If you cannot be a poet,
be the poem *

Tu i l'avui

Avui que no és diumenge puc escriure al meu present. I gran part d'aquest present ets tu. A voltes penso que la vida no ha estat prou justa. Que no he fet les coses tan bé com per a envellir a prop teu.

Tens un cor tan gran, una manera d'estimar-me tan pura, i un saber agafar-me la mà -ben fort- tan digne de companya per a tota una vida... que no pot existir millor regal que despertar cada matí, i veure't dormir al meu costat.

Podria dir que ha estat difícil arribar fins aquí; però estaria mentint. És ben cert que els inicis van ser durs, perquè guanyar, implicava perdre. Perquè arriscar, implicava perdre. Perquè triar, implicava perdre. Però ara fas que el dia a dia sigui tan fàcil, estimada! Fas que caigui adormida cansada de tant riure, i que no calgui somniar amb temps millors perquè el present és extraordinari. Fas que m'emocioni al pensar en la manera en què sabem compartir i viure.

Fas que l'amor, vulgui dir més enllà del què havia viscut fins ara. Fas que avançar sigui l'única opció. Fas que el vers es quedi curt, i la poesia equipatge. Fas de finestra, estimada, per a que pugui veure el món d'aquest color. Per a que pugui batallar sense espasa.

Avui que no és diumenge puc escriure al meu present. I gran part d'aquest present ets tu.

Casa de Misericòrdia

La primera vegada

Ens vam trobar a la Plaça Catalunya,

davant de la filera de rellotges

que marcaven l'horari de les ciutats del món.

Ja no he parat de riure o de plorar per tu.

La lluna sempre ha estat als vidres freds

de les finestres de la nostra vida

com un d'aquells rellotges, que ara marquen

el passat i el demà del nostre amor.

En alguna ciutat del pensament

jo estaré estimant

quan marqui la teva hora solitària

l'esfera de la lluna sobre el mar.

Joan Margarit.