Només instants del temps

Un, dos, tres..

2012-02-03T15:34:00.000-08:00

Ara que arriba el moment, tot trontolla. Tremola, s'amaga i es perd. Ara que arriba el moment, em tremolen les mans escrivint unes línies que es desdibuixen a cada síl·laba. Rima assonant.

Tot plegat és un cabdill; un cabdill que s'entortolliga en si mateix i les seves pròpies pors. I hi deixo l'ànima i les últimes forces que em queden en desfilagarsar-ne els nusos.

Les paraules es desordenen quan l'estómac està buit. Buit i ple. I allò que voldríem es tan difús que la batalla s'atura, i costa reconèixer quin camp és de qui.

En unes hores romandré a un seient d'avió rumb a l'anhelada selva. Vestida de verd. Com tants i tants cops he somiat de menuda.

" Dr Livingstone, supongo"

http://www.youtube.com/watch?v=A6XzQ5YXztA

Tres, dos, un..

2012-02-02T15:40:00.000-08:00

La neu és com enamorar-se. Si. A tot ens fa estar neguitosos, sentir-nos com nens petits. Però de seguida crea alarma i fa por.

Avui la Universitat ha embogit amb el risc de neu, i això que fa una temperatura ideal per a passejar amb la Bruna. -el secret està en les orelleres-. Tot tancat, evacuacions, el temps s'atura, la gent creu que arriba la fi del món. Com quan t'enamores, vaja!

I de moment, aquí ni un floc de neu. (a tu, Floquet, t'enyorem!)

Els intents de quadrar la maleta comencen a ser caòtics. Per mes que canviï les coses de lloc no tinc espai per a tot. He aconseguit molt de material escolar ( sou uns soletes!) i el voldria dur tot, i al final m'oblidaré les calces. (Aquí també quedaria bé un.."com quan t'enamores, vaja!, però potser seria massa. -tot en clau d'humor-)

Comença el compte enrere. Profilàctics de Malària, nervis, comiats i plastidecors.

PD: ja som dia 3 de febrer.. és inevitable pensar-te, estimada! *

El nou viatge

2012-01-30T12:17:00.000-08:00

Algú va dir un dia una frase que em va calar fons, i vaig guardar dins la memòria fins que fes aquesta entrada:

" Cada nou viatge es comença molt abans de sortir". L'expedició a Veneçuela s'acosta perillosament, i el ritme i el desgast dels maleïts exàmens no m'han permès una vital digestió prèvia.

Imagino uns paisatges que acompanyaran els instants perpetus dins la meva rèflex, i una gent que de ben segur romandrà dins meu. El fet de volar a tants quilòmetres de distància del nostre país petit, fa venir un neguit inevitable barreja d'enyor i anhel d'aventura. Recorrerem les entranyes de la selva amazònica, abraçarem espècies sortides de documentals, i la humitat i els colors fermentaran -a més de trenta cinc graus- pors i dubtes. Somnis i projectes. Olors, pells i rellotges.

La olla és a punt, i durant aquests dies tot d'emocions s'hi catapultaran endins. Per a fer bullir, per a fer bombolles, per a fer brou d'òssos.

Onades de malsons

2012-01-23T05:48:00.000-08:00

Diuen que el vent s'enduu els malsons, cap a on? Potser et lleves un dia al matí, amb mig somrís, per anar a la feina i pam! El vent et duu els malsons d'un altre. I el cafè ja no té el mateix gust de sempre, el metro va més ple que de costum, i tot es torna gris. Sense saber el perquè.

" Cau de llunes
Drap de la pols, escombra, espolsadors,
plomall,raspall, fregall d'espart, camussa,
sabó de tall, baieta, lleixiu, sorra,
i sabó en pols, blauet, netol, galleda.
Cossi, cubell i picamatalassos,
esponja, pala de plegar escombraries,
gibrell i cendra, salfumant, capçanes.
Surt el guerrer vers el camp de batalla"

Maria Mercè Marçal

Tanquem portes, obrim finestrons.

2012-01-02T08:50:00.000-08:00

Tothom diu que en acabar l'any és moment per a fer valoracions del què hem viscut, i sobretot per a fer llistes de falsos propòsits.

He pensat que estaria bé fer una llista amb dotze punts, per aquest nou any. Un per cada mes? Coneixent-me tots els que aconsegueixi seran cap al mes dotze, sempre a última hora.

1- Gaudir del salt a les amèriques

2- Pujar la Pica d'Estats

3- Tocar de nou el saxo

4- Rescatar de l'oblit els pinzells, l'aiguarràs i l'acrílic

5- Escalar més i millor

6- Anar més al teatre

7- Tocar més la guitarra i que soni La Flaca d'una tirada

8- No perdre cada nit els mitjons de dormir

9- Estudiar amb una mica més de confiança

10- Estalviar per a New York City

11- Llegir més llibres i acabar d'escriure el meu

12- Aprendre a desaprendre

Necessitaria quatre o cinc anys per a poder complir tot això, però més val ser ambiciosa ;)

Quins són els vostres??
Quin d'aquests em voleu ajudar a complir?

* Foto de google

Tres alarmes

2011-12-14T11:46:00.000-08:00

Tres alarmes que es puguin fer sentir alhora a tot el planeta. Llavors agafem la maleta, ens acomiadem, i viatgem a un altre país. Per començar de nou.

Hauria de sonar, aproximadament, cada deu o quinze anys. Sense que ningú no en sabés quan, de dia o de nit depenent del pol.

Canviaria molt aquesta manera de fer de formiga estalviadora, esclava del temps i la feina. Tota una vida a una cabana de fusta provisional mentre ens van construint el palau en el què passarem els últims dies. Ai no, calla, que passem directament a la residència.

Els polítics no tindrien la certesa de ser escollits de nou i haurien de preparar companyes, i no contra-campanyes. Robarien, si, són polítics, però amb incertesa del demà. Els cirurgians prestigiosos haurien de reaprendre a operar, en un hospital on es parli un nou idioma.

El filòsof tindria una nova oportunitat per a bellugar consciències i el músic un nou públic al què sorprendre. A aquell ambientòleg que treballa de teleoperador l'esperarien nous boscos.

Viuríem amb més intensitat, si, n'estic convençuda. Es farien més poemes de nostàlgia i menys esclavituds. Avui ens representaries tu, al Parlament, demà jo a la República Democràtica del Congo, triant a l'atzar. Amb data de caducitat. Vetllant pels interessos de totes. També de tots. Si, masculí en segon lloc, per una vegada.

Deixaríem de ser tan covards, passant per la vida a tota màquina sabent que tenim un refugi on amagar el cap. Hauríem de saber qui som, per saber com arribar-hi. Uns mesos viuríem a prop del mar, la resta el trobaríem a faltar.

Fer i desfer maletes. I tornar a començar. Tornar a guanyar-te la gent que t'estimarà -deixar de plorar pel falses i eternes promeses- aprendre de nou el nom de la senyora del forn.

2011-12-01T15:08:00.000-08:00

A voltes les oportunitats es burlen del destí i s'escolen d'entre els dits i els somnis. I rellisquen, i cauen, i mullen la gespa després de la tempesta. I no té cap efecte -plou sobre mullat-.

Tot sovint ens costa d'entendre que allò que no diem s'esborri, que les cançons de moda s'obliden. Que les portes que es tanquen obren noves perspectives. També noves ferides.

Quan sents tocar el cel, i les ambicions, amb la punta dels dits..i de sobte una boira enlluerna el teu pas, i no trobes dreceres. I dibuixes cordes de guitarres desafinades.

Jo? Em vull banyar a l'Orinoco.

2011-11-20T12:43:00.000-08:00

Vòmits d'escrúpols, tots estem buits. La dolçor amb què acompanyo les entrades -el despertar, i la vida- roman a l'espera de ser reciclada després d'unes eleccions que no són més que una invitació -pública i plural- a abandonar el Nord. -ja m'està bé, el Born, com a punt de tornada-.

La impotència fa sonar una maleïda melodia que l' incertesa i el fàstic engoleixen, i es fa un gran nus.

Mitjons desaparellats

2011-11-14T14:09:00.000-08:00

Descriure és agosarat si no duus les butxaques carregades d'experiències. Si caus dins un forat, a mig camí, duràs les sabates amb sorra fins al final. Per moltes dreceres que inventis, fins i tot si tornes enrere.

Darrera la càmera observes un somrís que els diafragmes no et deixen besar. I els petons es recorden sempre més dolços del què han estat. I si el record cou, l'escena s'assembla encara més a Cadaqués.

Els actes, considerats voluntaris, no són més que un seguit de pensaments -involuntaris o imposats- i deixar de pensar-te cau de molta alçada. De cap i sense por, amb franquesa -amb tremolor termogènica.-

El calaix de les coses pendents sempre acaba acumulant mitjons desparellats. Se'n diu plasticitat neurològica. I no fer realitat allò que has imaginat -amb força i etílicament- fa una partida amb el perill d'acabar estimant allò subestimat.

Cançó necessària a Granollers -i l'esquerra del pit-

2011-10-30T17:07:00.000-07:00

La paraula és lluita, i la més valenta arma de tot combat. Els acords que -magistralment- van relliscar per les seves guitarres van ser sucre, edulcorant i llaminer, per fer passar amb traça la cruel crítica al patriarcat, la opressió i les retalles a hospitals i a llibertats individuals. També als drets que exigim com a poble.

Vam viure un concert històric, carregat de versos i somnis. Vam recordar Guillem Agulló, Bartre, el Che. Cançons d'en Sílvio, pell de gallina. Ovidi Montllor, Llach damunt d'una vespa. Vam fer l'amor amb els silencis i els mots de Maria Mercè Marçal. Es va brindar amb cava i van ser motor dels batecs de tots i cadascun dels cors d'una sala -màgica i treballada- tot fent-nos submergir en un realitat d'una utopia ferma. Una cançó d'autor que ens va acaronar i convidar a seguir llevant-nos cada matí amb ànsies als budells d'un món millor.

Una cançó necessària que va deixar petjada dins l'ànima, que va tatuar a l'esperit la necessitat de ser fidels a allò què sentim, a allò que estimem.

Visca la terra lliure!

Sis grapats de gràcies infinites per l'esforç i el coratge d'una nit que no restarà mai en l'oblit.

2011-10-25T05:14:00.000-07:00

La República d'Uganda és un país del centre d'Àfrica. Limita a l'est amb Kenya, al nord amb el Sudán del Sud, a l'oest amb la República Democràtica del Congo, al sud-oest amb Rwanda i al sud amb Tanzània. Al sud i a l'est del país es troba el Llac Victòria, que comparteix amb Kenya i Tanzània. *

A voltes em pregunto si el preu que hem de pagar pels nostres somnis no és una hipoteca santanderenca amb el màxim d'interessos. Si considerem que només vivim una vida (religions a banda), quin tant per cent és just que invertim en somnis que a penes duraran uns dies?

I això tenint en compte que el somni sigui tangible i tingui i dia i hora en un bitllet, o un nom a un diploma de llicenciada, o unes claus per una casa amb jardí i gronxadors.. però i que m'en dius de tots aquells somnis fets d'essències, de somnis dins els somnis, de quelcom que no es pot agafar amb les mans?

Això és el que veritablement són somnis, que poden aparèixer i desaparèixer per a no tornar mai més. O somriure't el proper dilluns al vespre. Quin preu hem de pagar, doncs, per somnis que mai no sabrem si arribaran?

* Viquidpedia

Te de Rooibos i menjar xinès

2011-10-24T07:01:00.000-07:00

A fora plou a bots i barrals fent del dia un instant perpetu, un quadre melanconiós en gris pastel. Em sento com una d'aquelles escriptores que somiava ser éssent menuda. A la taula petita, sobre el llit, menjar xinès per emportar i una bona tassa de Rooibos sudafricà -i ecològic-. Només em falta ser a una habitació d'hotel, amb finestra als grans canals de Venècia, o als peus del Kilimanjaro.

Sempre escric sobre la pluja i sempre escric quan plou. M'endinso en l'arròs tres delícies i escuro les últimes atmetlles del pollastre reescalfat. La Bruna, gosseta que vam adoptar ara fa més d'un any, em mira fixament. Clavant les seves pupil·les al bol on menjo arròs, pollastre, vedella i bolets, tot caòticament barrejat.

La persiana -com ara els somnis- roman a mig camí. Deixant entrar la llum suficient per a dinar mentre escric, barrant el pas a qualsevol raig de sol de més, que reflectiria en blanc, o potser en groc, sobre el meu quadre gris. I les obligacions s'acumulen formant una pila envers el sostre. Abraçades per un polsim d'embranzides desgastades.

Mentre la meva ànima viatja amb el regust d'un te a setanta graus, faig una ullada a les últimes notícies del diari i la meva utopia aflebida, sap que cada cop més coses naixen contra les què lluitar. El combat no és només per cantautors, i les bales esperen el seu torn a un control militar a Cisjordània, del qual mai no en saps del cert el desenllaç.

La Beth ens regala una cançó malgastada grabada a casa, fa tot just uns instants, i les gotes d'aigua es condensen al vidre i perdo mil dos-cents quatre segons en seguir amb els ulls el procés. En veure com rellisquen i desapareixen quan just semblaven més a prop.

Tothom cerca aixopluc i la maleïda melodia del plugim inspira poetes i enamorats. Xàfecs d'amors secrets, carícies oblidades. Bandes sonores fent l'amor, de cossos que busquen fondre ànimes. Versos a llapis en llibretes de núvols. Guitarres desafinades i pentagrames a color. Mans a la retina i ulls clavats al record i al pensament. Promeses al calaix i petons rancis que romanen en habitacions de convidats. Que al pis hi tinc un "quarto" exprés per convidats.

Sin dirección, ni alpiste, ni papeles

2011-10-23T06:56:00.000-07:00

És diumenge i per fer-ho més diumenge plou. T'imagino en el record -que juga amb el silenci fotografiant el dia què et vaig conéixer- com dirien els de Calonge. La vida avança i avui costa no pensar en l'ahir. Tancar portes. Segellar antigues promeses inacabades. Capbussar-se contra un Everest més alt que la nostàlgia i ofegar-te de nou, com cada vegada.

Posar una banda sonora a aquest instant fa venir al cap un piano fet armari, que avui no sona. I els budells es recargolen en el gris dels núvols, el passat, i un futur sense culleres ni gelats.

Em pregunto si de tant en tant t'ensorres i vas a parar a platges en dies d'octubre en què plovia, com plou avui. Em pregunto si algun cop et sents abatuda per imatges en què hi figurin les meves mans -petites i pigades- o si al passejar per carrers que no són teus -ni meus ni de ningú- la meva olor no farà desestabilitzar el teu hipotàlam amb regust sinestèsic fins que l'orgull ho capgiri.

Mullar-se els baixos dels pantalons és fàcil, també voler-te feliç. A voltes apareixes en somnis, sense demanar permís i capgires l'orgull.

La vida és..

2011-10-20T12:56:00.000-07:00

Ni grans plans, ni super festes, ni idealitzacions, ni carreres universitàries infinites...

La vida és la olor a cremat de l'estufa de llenya un divendres de desembre. I un pinzell que un cop l'estrenes ja mai no queda del mateix color -per molt que el rentis-. La vida és passejar per carrers amb nom de poeta, lluitar per respirar. Un estel i quatre barres.

La vida és el somriure d'algú desconegut, els mitjons gruixuts per dormir, els rajos de sol que s'escolen i no desperten.

La vida és Fernando Pessoa, pujar al 28 quan fa boira, o rio Tejo. I l'enyor.

Pell de llangardaix

2011-09-29T13:17:00.000-07:00

L'encens consumeix els rellotges de sorra -que es ponen al sol com els llangardaixos-. Les barretes de llum i l'antònim de rèptil ballen un fohó. Quan la brisa marina et duu la sal als llavis, cercles dins de cercles s'ofeguen en nadar a la superfície. Així és la ciutat on no visc, la illa que sobrevolo entre rectes de regressió i pentagrames buits.

Afinadors per a trombó romanen a urgències tot esperant que la utopia els rescati de l'abisme. I filòsofs grecs davant lleons ferotges tatuen a la pell que cada dia -de tots els dies- pot ser dimarts.

Cotxes de fusta

2011-04-26T14:17:00.000-07:00

Els estius sense bici no són estius. Ni les colles sense somnis d'aventures. Les nits estrellades, no només són pinzellades del mestre pèl-roig.

M'agrada la fruita quan arriba la calor, i que el fred s'amagui dins l'armari. La resta? totes fora !

Que les guitarres acompanyin tots els vespres amb frontal, i els sacs de dormir amaguin somnis secrets. Els xiclets de menta de color blau piquen més que els verds.

Els germans gran són herois. I és veritat, mai no els hi ho diem.

Cafè amb gelat

2010-11-13T14:58:00.000-08:00

Somnis difuminats en sòls argilosos.

Cucs de Santander sota terra.

Cafeteries que roben argila i somnis.

Núvols aturats en diumenge

tardes amb olor a colònia infantil

biberons,versos i abrics sense butxaques.

Espelmes que encenen paranys

i targetes de visita porugues,

en negre sobre blanc.

Telescopis apuntant al Nord

mentre estalvis disparen al Sud

frustracions bilderberianes.

Nues

2010-10-29T14:43:00.000-07:00

Respir la nuesa de la teva pell i beso cada instant en què somrius

Escuma d'anís

2010-10-27T15:23:00.000-07:00

Plou sobre mullat. I la figura tènue del gris d'octubre s'amaga darrera la cara més fosca -i real- dels núvols. L'absència d'una melodia en do menor, les lletres d'unes cordes d'històries i records desafinats. I plou, i mulla el terra i es dibuixen gotes de tardor dins senefes d'oblit. El gust del darrer cafè no permet recordar -cruel com ell sol- el regust dels seus llavis. I al posar les mans dins les butxaques, les notes més fredes que qualsevol altre dimarts. Dimarts que també és dimecres i que, al cap i a la fi, has esborrat del calendari abans no acabi. El final, la vesprada, ja no promet.

Prometre? verb conjugat còmplice del fracàs. Frustracions de doble fil en caçadors furtius al Sud, i monedes de canvi dalt dels arbres.

Reunió Bilderberg 1967

Baobabs, secrets escrits al cel que ningú no llegeix. El sol reflecteix un ego que tanca els ulls amb impuls. Cecs. Cecs per no voler veure, per no saber creure, per por a recordar, per llàstima i compassió a oblidar.

Oblit, el dit a la pols de l'oblit -escrivia un mestre- mentre el rostre malaltís d'una societat covarda juga a escacs - tramposa i ufanosa- amb el judici filosòfic inexistent al patriarcat. I cou i supura.

Ferides. Aventures traçades a la teva pell. Camins i "paths" que aprenen a les set del vespre a l'acadèmia que titllar algú d'ésser humà és ranci, superflu, rossegador d'escrúpuls. Persones no ho som tots.

Naftalina

2010-09-18T07:25:00.000-07:00

Dissabte plujós amb olor a diumenge. Et busco, sense èxit, en les ombres de personatges sense rostre que avancen a corre cuita sota els paraigües. Sota un cel gris -de gris dictador-.
Encara dubto si hi ets, o ja fa molt de temps que vares marxar. O potser fins i tot, apurant l'últim suspir de cigarreta, si no hi has estat mai. La teva existència és tan relativa com el desig de tu, i la por que es faci realitat.

Estadísticament, hi ha molts més -i quina por els que vindran!- que t'odien i persegueixen que no qui t'estimi veritablement. Ni jo mateixa sé si et vull, si en sabria, de viure amb tu. Entrellaçades. Encargalodes a la mateixa fila del pentagrama de la història i la vida.

Molts més són opressors dels qui lliuten i hi deixen la pell cercant un somni, una utopia, una petita pinzellada que dugui el teu nom. La opressió dins nosaltres mateixos, sense saber-ho, duu la mateixa jaqueta. El mateix color gris plujós -gris dictador-.

No sóc

2010-09-09T14:58:00.000-07:00

Suspires en sentir olor a aiguarràs i aixeques el cap al tercer pis. La persiana roman mig oberta, i s'escolen raigs de llum.- Encara hi ha gent que fa classe- penses. I per uns instants somies que ets tu qui agafa aquells pinzells. Qui deixa anar a cops de carbonet la seva perspectiva del món. I baixes el cap, i segueixes caminant i el somni et dura fins a tres carrers enllà. Quan t'adones que no, que tampoc no ets pintora.

Treus la t-10 fent equilibris, mentre aguantes amb una mà -en la què hi dius el moneder i un subratllador groc- ajudant-te de la barbeta la carpeta de la universitat. I així, amb traça i pressa reculls el llibret de mostra que hi ha a l'estació. T'asseus a les escales, dins un vagó que sempre va ple, i t'endinses a la primera pàgina de l'aventura. Et sorprens, a tu mateixa, passant pàgines sense llegir el que hi diu. Vas recordant els teus versos -aquells que no ha llegit ningú- i et sembla poder-los llegir en negreta, sobre aquell llibret. I baixes el cap, i segueixes avançant i el somni dura fins a tres parades més enllà. Quan t'adones que no, que tampoc no ets poetessa.

Esperes per entrar a la consulta. Tothom fa silenci a la sala d'espera i revistes de gats i pinsos de gossos del tamany d'una rata romanen sobre una petita taula a l'esquerra de les cadires. Mires atentament la recepcionista, que agafa el telèfon mentre hàbilment regira calendaris a una pantalla i regala cites als clients. Et passa pel cap la imatge de saludar-la cada matí, al entrar a treballar. Ella, encenent la computadora i fent un cafè descafeinat. Tu, ajustant-te bé el pijama verd i penjant -amb cura i estil- el fonendo del coll. I baixes el cap,i segueixes esperant que cridin la teva gossa i el somni dura tres minuts més enllà. Quan t'adones que no, que tampoc no ets Veterinària.

Pintades de Verd

2010-09-07T16:40:00.000-07:00

Mal de cap i capses de mistos pintades de verd. Dubtes retallats de diaris i pantalles gegants -als aparadors- amb partits de ping-pong. Ara tu, ara jo.

Pujar muntanyes sempre cansa, i no pujar-les crema. I si t'adorms al sol a la migdiada, et peles. Tornen a sonar cançons de l'ahir construint un demà i esperes asseguda per a entrar a francès.

Despullada m'agrades més. I voldria ser artista per a poder dibuixar la silueta del teu cos -cobert de flames- i amagar-ho dins una carpeta secreta. Com fan els artistes.

Abraçar eriçons punxa, i la pell s'eriça si qui punxa sóc jo. Vaques, ratolins i rates.

Mal de cap i capses de mistos pintades de verd.

"..Que tots els somnis es fan a mà.."

2010-08-18T10:31:00.000-07:00

I a voltes tot explota, i un enderroc d'engrunes de present s'esmicola. I el passat és polsim que entra dins els ulls. I pica, si no els tanques a temps.

Cerques noves cançons que parlin de tu.Tot el que has viscut.. -Serrano descriuria aquesta sensació com "Viajes que trajeron a otros vistiendo nuestros cuerpos"- i ja no ets qui eres, i ja no saps qui ets.

La felicitat, amb el pas dels anys es fon d'exigència i un somriure i un cos nuu de bon matí tanquen l'esfera plastificada del tot.

http://www.youtube.com/watch?v=zv69dEIeBHQ

Lladres de somnis*

El món és un mandala

2010-08-17T17:20:00.000-07:00

Les gotes s'acumulen en un vapor dens, coagulat com aquells dies dins núvols -que no són passatgers- i en ple mes d'agost s'anuncia tempesta -mentre en Tomàs Molina deu fer vacances-.

El blanc i negre s'amaga en àlbums plens de somriures i fotos velades i tu balles música en anglès amb un pingüí. Voldria tornar a aquell indret on tocar la terra tacava les mans de vermell. Ombres de baobabs.

S'acaba de nou un estiu i l'hivern ja crida, impacient, que vol abric nou i el paraigues de sempre. I aquella angoixa es repeteix, recordant amb crueldat que el temps passa i no l'aprofites prou. Millor jugar a fet i amagar amb l'ahir.

Sento, difuminada, la teva veu -dolça- jugant a pronunciar una llengua imperialista afinant a cada vers. I segueixes ballant abraçada a un pingüí..

Només fins aviat, mestre!

2010-06-18T07:41:00.000-07:00

Moren les paraules buides, les nècies, els insults.
Moren els mots ignorants.
Amb nosaltres aquells que mai no diem.
Moren els secrets, els pactes silenciats,
els discursos que converteixen la política en falàcia.

Moren les armes
que es queden sense bales
i els canons que protegeixen
castells en ruïnes
-mort als Borbons!-

Però tu..
els teus assajos,
la manera directe,solemne i crítica
en què saps descriure.
L'angoixa que sent el cec que creu que veu..

Tu no moriràs mai.

Avui Pt i Cat et ploren..

* José Saramago neix a Azinhaga (Portugal) l'any 1922. Mor a Lanzarote el 18 de juny del 2010

Fent cim fins al refugi

2010-05-27T17:13:00.000-07:00

I es posà les mans al cap. Es mirà els peus, embrutits de fang i records. I una maleïda melodia estirava i arronsava els seus axons sense descans.

Va sentir la fredor d'aquell refugi, aquella olor a humitat tan característica que sempre li feia venir ganes d'arraulir-se a la sala comuna, davant la llar de foc.

Tants anys havia pujat aquella muntanya a ple sol, rondinant mentre els monitors estiraven de la seva motxila amb promeses d'escurçar els metres de pendent.. i ara es trobava sola. Havia pujat sense queixar-se i sense aigua a la cantimplora.

A fora feia vent, i repicava als vidres - vells i atrotinats de finestres de fusta- desviant els seus pensaments.
Va obrir el maletí, i preparà l'indispensable per a emmarcar aquell moment. Quan marxava sempre deixava la cambra amb olor a aiguarràs i somnis en acrílic.

Vine

2010-05-19T09:51:00.000-07:00

Estic nerviosa, feliç, impacient, contenta.. impacient! tant que mossegaria les manetes del rellotge.. Et vull. i et vull aqui, amb mi, per sempre.

" ..que lo únio que quiero a estas horas es poner besos, a cada paralelo y meridiano de tu cuerpo..así que déjame creer que aún me quedan mil maneras, de amarte coordinando mi oleaje y tus caderas.."

Enderrocant

2010-05-17T16:46:00.000-07:00

Crear, viure i modelar. Donar forma a les ambicions. A cops de pinzell, d'imaginació i d'un estat bohemi de l'esperit. Carrerons d'Alfama plens d'escales i acords de fado. Sempre romandrà allà o "vinho verde", as suas cervejas i bones converses.

Em pregunto com serà la ciutat d'aquí uns anys, quan ja faci temps que no hi visc. Quina sensació em recorrerà per dins quan trepitgi de nou aquest paviment, amb records amuntegats a casa cantonada.

Aquests dies el vent comença a dur olor a comiat, i entre la colla està prohibit comentar quelcom similar a final d'erasmus. Tots tenim una estranya sensació a dins i lluitem per fer veure que no arriba, que el temps s'atura. Però tothom aprofita per anar a una festa -tot i que potser no tingui massa ganes-, per fer més fotos del compte, per somriure a mitja tarda.. perquè en el fons tots tenim la sensació que la majoria de les coses que fem, potser les fem per última vegada.

Construir i enderrocar per tornar a constuir.

Tinc

2010-05-16T15:13:00.000-07:00

Puges i baixes per escales que no duen enlloc.

O potser l'enlloc s'amaga al final del camí.

Recordes temps millors.

Dies per assenyalar al calendari.

Escrius llistes de la compra a boli vermell

Sense tap.

Camins, dreceres, carrerons damunt el vint-i-vuit

Reccorrent la ciutat nostàlgica

Il·luminada,avui, pel mateix sol que el teu

Unint quilòmetres i allunyant pors.

Res,tot,res..arriscar a la partida

El destí del joc és tancar portes

Unint petons i allunyant records.

Navegar, surfejar obstacles i canviar de continent.

Viure dins els somnis

Estimar l'estima i l'enyor

Riure fins a tenir mal de panxa i

Somriure només si tu somrius.

Lisboa e tu

2010-05-15T09:23:00.000-07:00

És dissabte. Al llit em tapo del fred, i de les coses del món que no m'agraden. Feia molt de temps que no escoltava Els Pets i ara sona en repeat el disc de respira. Suposo que és perquè necessito sortir a passejar per aquests carrerons màgics i oxigenar-me de nou. Però em sento feble, cansada.

L'aventura ja és a punt d'acabar i la teva visita s'acosta. I dins meu tot és un esclat d'emocions que ballen sota la pluja, que volen sobre els núvols, que s'abracen dins una posta de sol, que dibuixen poemes entre les línies dels apunts de l'examen pràctic d'Anatomia.

He construit aquí el petit trosset de món que sento meu. Sento que a canvi he perdut la parcel·la que allà vaig deixar. Tantes coses perdudes però avançant -a la vegada- tants quilòmetres..
No saps com necessito que vinguis, que coneguis això que -humilment- és casa meva i el meu país. I vull besar-te, lentament, a cada racó de la magnífica Lisboa.

Tants cops he imaginat el teu somrís asseguda a un mirador..somniant desperta i esperant l'arriba del bon temps! Tants cops he tingut la sensació que caminaves de la meva mà , mentre bullia i cremava endins un amor secret, personal i discret..

El temps ha volat tant que pràcticament m'ha insultat a la cara que és més fort i poderós que ningú. Que ho domina tot. I allò que va començar trontollant està arribant a la meta. I quantes coses duc dins la motxilla! tantas, tantas cosas..

Arriscar és de valents, coincidir a la vida amb algú com tu d'afortunats.

Tenir-te i no veure-hi final? la nostra història.

És dissabte. Al llit em tapo del fred, i de les coses del món que no m'agraden.

Boira de sexta feira

2010-05-14T12:52:00.000-07:00

La nostàlgia vagareja en forma de boira. Sempre que plou, el pont vermell es veu només fins a la meitat, i els núvols l'abracen. El regust dels teus petons és quadriculat. Com el paviment lisboeta, testimoni de cada passa. També de cada passa enrere.

Les hores s'amunteguen en la pressa, els quilòmetres reclamen justícia. Els controls a Cisjordània són eterns. I jo vull abraçar els núvols....El meu nuvolet

Sempre una hora abans

2010-03-24T18:29:00.000-07:00

Fum, flames, foc, cendres. Surfejant davant el dubte, adormida dins el caos. Tic-tac de manetes de rellotges -sempre una hora abans- i tu. Sempre tu.

Calidoscopis, política corrupta i converses dins el metro. Aquí és línia verda.

Sexe i mapes. Creuetes, fluorescents i tabac de liar dins àlbums de fotos. L'enyor el guardo a la jaqueta, que ja comença a sortir el sol.

Medusa i Perseo. Bona nit i poisson.

Amb els ulls tancats

2010-03-19T08:04:00.000-07:00

Equilibri. Passejar sense esma per un fil, aguantant la respiració -per no caure- mira endavant. A voltes a un punt fixe funciona més.

Desequilibri. Dubtar. Caminar sense fils, mirant endavant, enrere, als costats. Un punt fixe destrossa encara més.

Estimo estimar-te

2010-03-18T16:11:00.000-07:00

I si allò en el què creus no existeix? I si allò que estimes és com els estels, que brillen però fa milers d'anys que no hi són? I si abraces figures de gel en dia d'agost, a l'ombra d'un baobab, enmig la sabana?

No Tejo

2010-03-16T13:19:00.000-07:00

I davant dels ulls , la immensitat de les petites coses..

Construir. Destruir. Començar de nou. Desfer falses promeses. Encetar somnis. Oblidar decepcions. Dissenyar projectes. Enderrocar. Crear. Plorar. Expandir-se. Oblidar. Somriure. Desmentir. Volar. Tancar. Creure.

Començar una vida, construir ferms pilars que esdevendran cicles.

// Y ante los ojos, la inmensidad de las pequeñas cosas ..
Construir. Destruir. Empezar de nuevo. Deshacer falsas promesas. Iniciar sueños. Olvidar decepciones. Diseñar proyectos. Derribar. Crear. Llorar. Expandirse. Olvidar. Sonreir. Desmentir. Volar. Cerrar. Creer.
Empezar una vida, construir firmes pilares que esdevendran ciclos.

Todo se tranforma

2010-03-14T17:44:00.000-07:00

Cau la tarda i deixa la porta entre oberta, per facilitar el pas a la nit. Roman -com jo- enamorada de la lluna.
Esborra dibuixos fets a llapis i es desfan projectes. Sublimació.
Cafè que giravolta i el vaixell, que t'ascosta a l'altra banda del Tejo és de color taronja. Com els records que fan mal.

Es mira les mans -petites i pigades- i reconeix en blanc o daurat símbols i història, mantres i somnis.
El Kabbalah l'abraça, aixopluc en dies de pluja cap al cel. Ascendint escales efímeres. Condensació.
Cafè que giravolta i el vaixell que t'ascosta a l'altra banda del Tejo és de color taronja. Com els records que fan mal.

//

A noite cai e deixa a porta entre aberta para ajudar a passagem à noite. Sinte -como eu- paixao por à lua. Apagar desenhos a lápis e projetos de desmoronar. Sublimação. Café que troca e o navio que te leva do outro lado do Tejo é laranja. Como aslembranzas que doer.

Mira-se as mãos -pequenas - e branco ou dourado reconhece história e os símbolos, os mantras e sonhos. A Cabala abrange, abrigo em dias de chuva para o céu. Subir escadas efêmeras. Condensação. Café que troca e o navio que te leva do outro lado do Tejo é laranja. Como as lembranzas que doer.

Lisboa

2010-03-03T07:40:00.000-08:00

Plou i plou sobre mullat (l'angelet cantava que sempre plou sobre els llocs humits..) i aquesta boira que amaga les puntes més altes del pont vermell, m'abraça i em xiuxiueja secrets d'una ciutat que ara ja és ben endins, ben meva. Ben nostra.

I es fa la maleta (Tercera part)

2010-01-31T09:02:00.000-08:00

I a tu? A tu on et poso?

I es fa la maleta (segona part)

2010-01-21T15:04:00.000-08:00

Somriures, promeses.. que més? Ah! i també ha de pensar un número per a la contrasenya.
Capítols de contes -encara que no siguin llibres sencers- pensa. I així ho fa.. retalls de per aquí, de per allà.. històries apasionades, plenes de tendresa.. per curt que sigui el capítol! En fa un recull i aquest cop no dubta de la seva ubicació: això anirà a la reixeta de dins.

Somriures, promeses,capítols de contes... Apa, ja hi és tot! Que més hi posem?

I la contrasenya?

I es fa la maleta (Primera part)

2010-01-12T15:58:00.000-08:00

I va pensar que necessitaria una maleta. Si, això, una maleta per posar-hi tot allò que volia endreçar i guardar amb aquella mena de peça metàl·lica que gira i hi pots posar una contrasenya. Quatre numeros, crec que s'hi poden posar.

I llavors va pensar: i quina contrasenya hi poso, si vull que estigui tan guardat?

Els somriures de tota la seva gent seria el primer que hi posaria. Aquest estava clar. Però no els podia contar així que no servia per la contrasenya. Somriures d'aquells que fins i tot fan plorar, d'altres per què et ve al cap quelcom comú, còmplice. Somriures de felicitat.. això cap a dins!

S'ho mira, i encara hi queda espai. Rumia - arraulint els morros i arrugant el front com es fa quan es rumia- que més es vol endur.Mmm.. ja ho té! (de fet no, però en escriure ja sortirà..) Les promeses -i Serrano ja apareix cantant que cumplimos más años que promesas- Segona cosa. Això al compartiment gran, a la butxaca de fora, a la red aquella de dins..?
Dubta. Les que ella ha fet, o aquelles que li han promès mirant-la als ulls?

Prou!

2010-01-08T16:00:00.000-08:00

I el meu cap és a punt d'explotar, de fer puuuuuum i deixar anar mil versos sagnants i esmicolats per l'habitació.
Ah no, calla! Que els versos els guardo a un altre lloc.

-sempre a l'esquerra-

Aixopluc

2010-01-04T16:49:00.000-08:00

És un lloc secret, enmig de la natura. Sempre que arriba la tardor, surten tots plegats amb els abrics a recollir fulles seques. N'hi ha de molts colors: marrons, grogues, ataronjades.. n'hi ha que tenen les puntes més fosques, o la tija mig estroncada. N'hi ha que són d'un mateix color i d'altres que en barregen.

Els somriures es confonen amb aquell "cric-cric" de trepitjar -a consciència- la fullaraca, i el fred torna vermelles les orelles de petits i de grans. De mussols, cangurs, elefants liles, porcs i osos porucs i amb panxona.

Jugar és el verb escrit a tots els troncs. A quadres són les estovalles de tots els picnics. Rojos, menuts i mallorquins, els insectes que fan servir de tobogan les arrels de la mare natura.

Les portes són petites i amb un numeret a dalt de tot, a l'esquerra -com les conviccions- i la bústia ben ampla per encabir mil i una cartes i postals. Postals de gnoms que viatgen pel món; cartes -potser- d'amants enyorats.

I quan els rajos del sol superen la timidesa, tonalitats de verd confonen els arbustos amb l'esperança i el munt de pots de mel amuntegats (amagats de tu, afamat!) amb el passadís infinit de la teva mirada.

Avui hi vaig, sense paraigües. Cercant l'arc de Sant Martí. Hi vaig, sí, a recórrer els caminets que duguin a tu, a la nostre vall.

M'hi acompanyes?

Sshhtt, que és un lloc secret. Enmig la natura.

Que tinguem sort

2010-01-02T16:21:00.000-08:00

I amb aquest avió que et farà creuar món, quilòmetres enllà,
t'acostes més al meu enyor.
A la capseta d'abraçades -ben fortes-
a la porta de casa.

I passejades -de la mà- sota la pluja,
i matins fent tard a Sants,
i Girona quan arribi el 2005..

es barrejaran amb contes inventats, petons de maduixa i cels de Lisboa.

I en cadascuna de les meves passes pensaré en tu.
I en cadascuna de les meves nits
et clicaré l'ullet -si em xiuxiueges de nou bruixa dolça-
i dibuixaré una estona sota els estels.
-amb manteta, però, que allà fa molt de fred-.

I amb aquest avió que et farà creuar món
quilòmetres enllà,
el meu subconscient espera
que tracis una drecera
que et porti al nostre món.

Trompetes i records

2010-01-01T16:19:00.000-08:00

Sembla mentida l'efervescència que poden produir unes trompetes. La màgia que pot retornar un pentagrama. Els records que emmagatzemem al pit.

Sembla mentida que, de matinada, t'enyori més que sumant totes les hores de sol. La lluna deu ser un factor multiplicant. Els records que emmagatzemem al pit.

I també sembla mentida, que es pugui plorar abans de perdre.Perdre abans lluitar.Sentir-se vençut havent guanyat. Els records que emmagatzemem al pit.

Mira't la mà

2009-12-26T11:18:00.000-08:00

I el repte d'escriure amb bolígraf gastat. Amb llapis -i països del sud- sense mines.

Rellotges de sorra

2009-12-19T04:43:00.000-08:00

Un nus a l'estómac i monedes a les butxaques. L'enyor del seu somriure. Passes vorejant l'abisme de saber-me sense tu, i no poder aturar els granets de sorra que conformen el temps.

Ja t'enyoro i encara hi sóc.

"Siempre habrá quien se parta en dos, en cada despedida" repeteixen els acords d'un Serrano de dissabte.

¿ Para qué fusilar el olvido ?

2009-12-17T14:43:00.000-08:00

Para qué? Para nada..

Vespre glaçat. Imatges que s'amaguen dins el gel esperant que les despertin els rajos que anuncien la primavera. Flors i violes.

Postals de Nadal i Sabina en fonts de colors. Flors i violes

El món gira

2009-12-01T13:36:00.000-08:00

i a voltes, es mareja d'anar en línia recta. I els baixos dels pantalons -sempre arrossegant- com aquesta nostàlgia de llums carbasses i no saber entendre un present massa ple de passat i amb boires de futur que difuminen el camí.

Amb por a les butxaques i guants per conduir. Que fa fred i les orelles porten records d'Irlanda.

Por de la por, que no hi cap a les butxaques. I avançar sense tu em fa anar enrera, i somriure és difícil i el nas de pallasso a la guantera ja no surt. S'ha tornat tímid.

I en Serrano ens recorda la luz de la ventana azul que siempre estaba abierta. I apago espelmes petites i l'encens consumeix el neguit deixant les cendres d'un berenar entre formulacions. Només les cendres.

I com a bomber frustrat em barrejo amb fums d'oblit i busco incansable -amb les mans- que hi pot romandre a sota. I mai no trobo tresors. I sempre trobo decepcions. I mai no trobo tresors.

I agafo avions en somnis. Quina son - bon dia!- agafem aquest avió.

¿Le parece a usted correcto que un ingeniero haga versos?

La cultura es un adorno y el negocio es el negocio.

Si sigues con esa chica, te cerraremos las puertas.

Eso, para vivir.

( Gabriel Celaya )

" Si no ves más allá de tu horizonte.. "

2009-11-28T14:04:00.000-08:00

I cau la nit de dissabte i es bloquegen les baldes de les finestres de cotxes petits. I els intermitents s'adormen, i badallen acords -sempre en fa sostingut-.

Els peus són passes i els camins dreceres. I ara els arbres vesteixen llums i horribles campanetes. Abans donaven oxigen.

On romans? Segurament, ara i sempre al otro lado de tu frontera

Extraiga la raíz cuadrada de tres mil trescientos trece.

¿Dónde está Tanganika? ¿Qué año nació Cervantes?

Le pondré un cero en conducta si habla con su compañero.

Eso, para seguir.

(Gabriel Celaya)

Miserable misèria

2009-11-25T11:54:00.000-08:00

World press photo '09

Rossega les entranyes,forada amb les potes enverinades i el quelícers maleïts. Escup foc i flames dins les visceres sense pietat, amb odi i fúria. Emvermelleix les putrefactes mucoses de l' estòmac i crida deixant anar un insult ensordidor dins una ànima tan buida que amb prou forces retorna "l'eco" de la flamarada.

Les cames fan figa en intentar avançar una passa.I un vent -que aquest cop no és del nord- t'empeny enrera amb força, amb violència ,acompanyat de puntes afilades de les roques que deixa anar el penya-ssegat de la injustícia.

Els budells, recargolats en si mateixos, amaguen i enfosqueixen els somnis, acidificant-los i obligant-los a desaparèixer en un vòmit liquós d'esperances i somriures.

La olor a mort es barreja amb misèria coagulada i ampolles de vidre d'inocència caduca. I les escletxes, abans únic bri de llum ara ocupades per la molsa de l'explotació tornen fosca la cambra i tanquen-a cops de porra corrupta- tota porta al demà

- Text de l'estiu, al tornar de Moçambic -

Per començar

2009-11-13T15:11:00.000-08:00

Sures i t'ofegues en el mateix bassal d'oblit i combat. T'aixoplugues en trinxeres de guerra abandonades i mires al demà amb binocles. Esbufegues somnis que s'escapen, fugen en l'alè matiner i glaçat. Desdibuixes pentagrames amb mitjons gruixuts posats.

" No cojas la cuchara con la mano izquierda.

No pongas los codos en la mesa.

Dobla bien la servilleta.

Eso, para empezar. "

(Gabriel Celaya)

Circumferències en cercle

2009-11-10T14:50:00.000-08:00

Dona voltes al tamboret a veure si es fa un xic més alt i arriba a la taula. És menuda.

Mentre gira se'l va mirant i s'endinsa en un mar d'interrogants. Tot en cursiva es recargola i va sent absorvit pel triangle del dubte. Numeros, dates, cares, fotos.. les coses importants apareixen en negreta o cursiva. S'esvaeixen igual.

I de sobte el tamboret ja no gira més. Arriba a taula. És menuda

Actes qüotidians, rutina no rutinària, i el món dels somnis a l'inrevés

2009-11-03T14:44:00.000-08:00

I abraça la qüotidianitat i brinda per tot allò que arriba amunt, construit a poc a poc i amb bones peces.

- I somia, amb els ulls oberts i el passat tancat -

Foto robada al senyor google

i fulles de pollancre més enllà de la finestra

2009-11-01T03:12:00.000-08:00

Obro els ulls i somric a un matí de novembre. Sona Pau Alabajos i el fred s'escola per sota la porta de vidre.

Si em mires els ditets, els veuràs a ratlles després d'haver fet sonar la guitarra ahir al vespre amb poc estil, en família.

Els cereals es barregen microscòpicament amb farines i els records i l'orgull mixturen l'oblit amb futur. S'acosta el fred, s'encenen fanals i s'apaguen promeses.

Faig punta a llapis de colors perquè vull un dibuix -en blanc i negre- dels nostres cossos enllaçats.

Beso les imatges de besades i abraço aquelles que romanen esperant. Volen ser reals.

Agafo tranvies en pujada -sonant "ultimamente"- fins arribar a tu. Que sempre baixes, ascensor maleït i invisible.

I amago llavors de primavera en boles de fang, per a que dormin i esperin -pacientment- el seu moment.

El nostre? Nosaltres ja no hi som a temps.

http://www.youtube.com/watch?v=mmaJLaHTcwA&feature=related

Entre tapes dures

2009-10-28T16:23:00.000-07:00

Estava a la biblioteca. Semblava una tarda d'aquelles que serà igual a milions de vesprades oblidades. Indagava en prestatgeries de filosofia per a omplir els buits que el calendari li regalava. Havia començat la primavera, o així ho recorda. -tot sovint la nostra memòria selectiva edulcora escenaris i records passats-.

Mentre agafava i deixava anar llibres, parant atenció al títol i al petit resum de la contraportada si aquest no era massa extens, va aparèixer un noi. Un noi de la seva edat, va deduir ràpid. I el seu aspecte infantil li recordava a un nen que havia jugat quan ella també era nena.

Li va somriure, perplexa va dubtar. Li sonava però no recordava de què. Ell, tímid, s'hi va acostar i li va xiuxiuejar -mig per la vergonya mig perquè una biblioteca ho requereix- un gràcies. En veure que la cara d'ella responia amb un interrogant al front hi va afegir: vas passar-te tota una tarda ensenyant-me a nadar quan teníem dotze anys i tothom reia de mi. Ho recordaré sempre.

Va marxar amb un somrís inquiet, i sense adonar-se que no duia a les mans -aquest cop- cap llibre de filosofia.

Té por

2009-10-27T15:55:00.000-07:00

Agafa embranzida, muntanya avall.. i corre i corre sense parar. Té por que potser demà no podrà fer-ho.

Piruletes

2009-10-26T15:41:00.000-07:00

Menja piruletes. Fàbriques senceres de piruletes en forma de cor. I burla al destí. I riu, trapella, aturant amb els dits els grans de sorra del rellotge antic de l'avi.

És petita i juganera, i la bola del món li serveix per anotar a la llibreta (sense fer cas dels marges i amb lletra lligada) tots els llocs on vol anar, totes les cultures que vol barrejar amb la seva, tot el què vol ensenyar i aprendre.

I s'aixeca per anar a córrer perseguint el vent, i s'adona -en girar la vista abans de l'embranzida- que en ell full d'avui hi sura edulcorant de la piruleta, però la marca només deixa mig cor.

Menja piruletes. Fàbriques senceres de piruletes en forma de cor.

Perestroika

No sap jugar

2009-10-25T15:08:00.000-07:00

Li fa mal l'estómac i la incomprensió.

Tira i tira la baldufa i tot i posar-hi totes les ganes del món, mai no encerta en aquella circumferència dibuixada a la sorra amb el dit índex de la mà esquerra.

Alça els ulls, i veu altres cercles on nenes i nens fa girar i girar la bombolla de fusta.

I la música del teu violí

2009-10-24T15:39:00.000-07:00

Una música.

De años.

Lunas y mares sin abrir.

Queda atrás

la mortaja de aire

y la música de tu violín

Federico García Lorca

I mou el paraigües -obrir, tancar- ràpidament per desfer-se de la pluja que el governa. Du xops els baixos dels pantalons i l'ahir.

La sensació de tovallola gegant que ofereix un lloc tancat enmig d'aquesta tempesta serena els projectes escrits a mà i atura el calendari.

Recorre aquells passadissos -i ja van més de vint vegades- com si fos el primer cop, amb entusiasme. O potser el darrer, amb melangia.

S'atura sempre davant els mateixos quadres. El cor li fa un salt davant aquelles pinzellades i passa per alt els retrats borbònics del primer pis. -els borbons als taurons, tatuat a l'esperit-

Dubta si agafar l'ascensor (que bé que ho pronuncies en castellà;) o pujar caminant fins la darrera sala. Allà on l'espera ell. Amb aquells ulls brillants plens de llum de lluna. Aquella vitalitat, aquell formigueig ardent a l'estómac. Avui s'hi fixa i no li agrada el marc que l'envolta.El troba pobre, descolorit i fred.

Els altaveus recorden que les portes tanquen en breu i la desperten d'un somni acrílic on vagarejava, sense adonar-se, feia tretze minuts i quatre segons. Obre els ulls i baixa en ascensor. Abans ha triat pujar caminant i se sent flaquejar les cames.

Tanquen les portes, ja és fosc. A fora el cel encara plora. - "sempre plou sobre els llocs humits " - i decideix deixar de moure la cullera dins la tasa de cafè i tornar a un món fet a pastel, estès amb els dits. Sorollós, frenètic i gris.

Nota: la història succeeix a qualsevol cafè de barri excepte sota la injusticia d'Starbuks.

Plou, si , plou.

2009-10-22T16:41:00.000-07:00

Sona Silvio Rodríguez. Avui ha diluviat. No em funciona bé la lletra "o" del teclat del portàtil.

La cervesa es fa curta en bona companyia, els somnis t'ensenyen a seguir somniant. Moçambic és a, aproximadament, 9000km de Lisboa.

I si li xiuxiueges elipse el destí del món potser canvia. L'àgora es pot convertir en un pati andalus com els de Maputo.

Negocio bitllets d'avió. Em faig rínxols i en Rufus dorm

Plou.

Lisboa en acrílic

2009-10-21T13:15:00.000-07:00

" Acontece tudo tão rápido que acontece! Morre tão jovem como para os Deuses morrer! Tudo é tão pouco Nada se sabe, tudo é imaginado. Circúndate Roses, amor, bebida e ficar quieto. O resto é nada "

Pessoa

La olor. Sí, definitivament és la olor d'aquella sala. El silenci que desprèn, tantes i tantes idees i obres d'art emmagatzema. Llisquen els pinzells; finestra enllà el vespre s'ha donat per vençut. La nit és negra i agosarada.

I et mires els dits, i la pintura que ha volgut fugir del quadre hi roman mig amagada, esperant i suplicant una segona oportunitat -a la teva pell-

Dubto del dubte i m'aturo amb el balanceig i el tic tac d'unes manetes digitals. Em balancejo en la digitalitat dels teus dits -indiscrets- que formen les teves manetes.

Aliena a les meves passes, la meva ombra abandona i tria una drecera. Sempre és més llesta que jo.Bates blanques i pijames verds. Somnis reals que són a tocar -frec a frec- amb el demà.

Futur? demà el qüestiono, avui visc en l'ahir.

///

O cheiro. Sim, definitivamente é o cheiro daquela sala. O silêncio que desprende, tantas e tantas idéias e obras de arte armazena.Deslizam os pincéis, passada a janela o entardecer se deu por vencido. A noite é preta e atrevida.

E te alvos os dedos, e a pintura que quis fugir do quadro roman meio escondida, esperando e suplicando uma segunda oportunidade -a tua pele-Duvido da dúvida e me desemprego com o balanço e o tique taco de umas manetas digitais. Me balanço na digitalidade de teus dedos -indiscretos- que formam tuas mãozinhas.

Alheia a meus passos, minha sombra me abandona e escolhe um atalho. Sempre é mais lista que eu.Batas brancas e pijamas verdes. Sonhos reais que são em tocar -cotovelo a cotovelo- com o amanhã.

Futuro? amanhã o questiono, hoje vivo no ontem.

Avui, més allà que aquí. (escrit doncs, en les dues llengües)

Pentagrames amb sis files

2009-10-20T12:07:00.001-07:00

Llums que s'han fos durant una eternitat efímera.Els sons dels acords -a les fosques- no callen.

Eclipsis de mi, de tu, del teu somrís.Cels de dia amb estels, de nit dormint. Dormint amb barres d'encens que cremen amb olor a vespres de desembre.

Farmacologia tercermundista, abrics de pell. Suor en armaris, desenvolupament catatònic.

Quaderns de cal·ligrafia, línies corbes, distàncies fins arribar a tu. Quilòmetres quadrats desobeint un Newton ufanós.

Arbres de Nadal de plàstic, carbasses de halloween de plàstic. Nas de pallasso de plàstic. Amor de cartró. Enyor de sorra fina.

Pentagrames amb sis files - quatres barres i una trinxera- al ritme del teu pas. -la nostra lluita-Veure com t'allunyes recolzada al faristol de la impotència. Neguit i fracàs.

Brindem, amb les copes buides.

Salut! - suïcida -

I sí, avui és qüestió de knack.

Creuant el riu

2009-10-19T14:02:00.000-07:00

El temps vola per sobre el dubte, fent-se alt, fort, i valent. Guanya a totes les espases i lluites.

Els petons són humits , treure la fulla del bisturí -com les coses bones- pocs cops s'aconsegueixen a la primera.

Quan escoltes una nova cançó a la ràdio sempre penses que la podries millorar -que és de rima fàcil- però quan et decideixes a composar sempre són coixes d'algun acord.

Les banderes són de tela, sentiments i frustracions. I les fronteres dins els caps d'aquells qui manen són més tossudes i injustes que qualsevol altre mur. (deixa'm triar bandera, i frontera, i tu titella fet de tela, converteix-te en pedra i queda't al mur)

El primer glop de cervesa sempre el trobes amarg , entremig en gaudeixes i comparteixes batalles i somriures; l'últim -com tots els finals- també ho és.

Hi ha temporades que no trobes cap llibre que et faci el pes, d'altres que el pes de la suma de tots els que llegeixes a la vegada fa inclinar-se la tauleta.

Esperaves arribar a sisè per a poder escriure directament a boli, com s'enyora ara el llapis. Qui recorda les gomes de boli? mira que eren lletges!

Fer servir protector solar enmig la sabana fa riure. Totes les pel·lis dels diumenges van de segrestos. El mossèn que tu coneixes és l'únic que és legal.

Les balenes són groses, quasi com un vaixell. L'emoció de veure-les nedant felices al mar encara ho és més.

Sempre escric dins un espiral de contradiccions i antònims que s'abracen, avui proclamo veritats.

La més veritable? T'adoro!

Dolç son - o salat si et fa surar

Foto: Creuant, Moçambic '09

" Y si te falta el aire yo dejo de respirar "

2009-10-18T15:14:00.000-07:00

Patis sense llum i arrels que creixen dispersades entre les pedres del mur de la injustícia.

Carrers amb son -de matinada- i parabòliques dins l'amazones. Suro corrupte i cocodrils de plata.

Estels amb cua que indiquen un nord perdut dins una brújula en cursiva.

On t'amagues? Ella et busca -incansable- amb por a trobar-te.

I del mur de la injustícia, entre les pedres, creixen dispersades arrels de patis sense llum

Bona i dolça nit,

Mentre el mar escup flames

2009-10-17T13:40:00.000-07:00

Fum. Atmosfera carregada de núvols de records que descarreguen tempestes i llampecs de sal i mantega.
Semàfors en blanc, coloms que semblen galls.

Rellotges de sorra que es mira asseguda a una roca, mentre el mar escup flames sobre la sola de les seves botes. El temps cau en grumolls.

Enyora l'Àfrica, la pols als camins i els rajos de llum abrigant la sabana a l'hivern. Construeix sobre paper quadriculat paisatges, països republicans amb escoles sense sabates.

Metges d'ofici i fusteries de ferro. Nens que juguen a ser nens, ella jugava amb bata blanca.
Versos que s'escolen per la finestra amb un vent fred portat del Nord, com la missèria.

Fronteres on s'amaguen dictadors empresonats i putrefactes que s'afusellen en la memòria de pobles lliures. Banderes de pinguïns

Quadret blanc, el següent negre, blanc el que el segueix. S'acaba la pinta. Ploma de Bao bab.

Poesia

2009-10-16T05:18:00.000-07:00

" Si en saps el pler no estalviïs el bes que el goig d'amar no comporta mesura. Deixa't besar, i tu besa després que és sempre als llavis que l'amor perdura. "

Joan Salvat Papasseit.

................................

Pujant l'escala de casa he trobat una capsa amb antigues cartes. Les he llegit una per una -amb cura-. M'han fet recordar qui era. Plorar i somriure.

El gos badalla als peus del llit (llit que sembla un poema: guitarra sense funda, acords escampats i el llibre groc amb la postal de Frankfurt marcant la pàgina)

Apunt: m'acabo d'adonar que el meu llit és un scàner de la meva pròpia vida.

El cant dels ocellets del pare que normalment em molesten profundament, avui fan els coros a l'Ismael que sona de fons -i al fons-. M'acarona l'ànima com cada diumenge, tot i ser divendres.

-Tenim un esmorzar pendent (avui em fot, em dóna motius i vida pel demà)-

Penso com deu ser el racó on romanen els versos que l'enamorat escriu, que l'avi escriu, que el nen escriu, que el vençut escriu i que ningú no llegeix. S'amunteguen en format paper? Són boira dins un recipient gasós? S'esvaixen en el temps i l'espai -o dins un forat negre-? O són com el vent, que sembla que marxi per estones però que sempre acaba tornant?

De quin color és? Perquè deu tenir color, no? Potser és vermell: els versos quasi sempre s'escriuen des del desamor. Massa típic. I si és verd? Verd és natura,natura és vida i la poesia és això. Negre, s'escriuen més poemes tristos que alegres, no? No, no vull que sigui negre.

Ja ho tinc, l'arc iris pinta les seves parets. (ara ja he donat per fet i sense voler que té parets)

Però amb una porta molt gran (gran gran que abraci la llibertat) i una finestra. Sí, una finestra. Per a que vinguis a les nits, si perds el nord.

A veure recapitulem.. de les primeres opcions m'agrada una barreja de boira i vent. Sura i es manté quan els necessites, vola com el vent quan te'n oblides; torna com la tramuntana, quan obres el cor.

Boira i vent en un espai (mooolt gran, quasi infinit), amb parets amb l'arc iris. Porta gran i finestra.

I què sona? els cantautors que a mi m'agraden i em fan viure? La cançó especial de cadascú? El cant de les sirenes? Silenci?

Hi ha prestatges o carpetes per temes ? "biogràfic, humor, terror, eròtica, prosa, poesia" com a relats? Va per edats, això? Nens innocents, adolescent que se sent sol/deprimit/perdut/eufòric/enamorat/.. , jove que vol canviar el món, adult nostàlgic? vell bell?

Mmm.. trio que cadascú del silenci en pugui treure melodia (maleïda o no), i que estiguin escampats -caòticament- per a que quan hi passegis et vagis trobant sorpreses. Obert al públic i gratuït.

Així és com jo l'imagino aquest matí (potser demà ja no). I tu? Com l'imagines, tu?

Colors

2009-10-14T11:29:00.000-07:00

I un raig de llum il·lumina l'ombra del plataner. I les seves fulles -amb color de tardor- abracen l'instant. La màgia d'un moment.

Pujar les escales sabent que més tard les baixaràs per tornar a casa. Com els vidres que més tard s'entelaran i ja ho saps ara, que només els petons juguen.

Escull un moment de la seva vida, el pinta de groc i l'abraça ataronjadament. Guarda el resultat dins una carpeta lila -sempre a contracorrent-.

S'asseu. Nota a les cames i als malucs la fredor del terra i pensa que li hauria agradat retenir amb les mans aquell hivern. Un somrís tímid glaça el seu pensament i la sinapsi -sota zero- roman adormida dins un iglú perpetu d'ella. I del seu hivern. De l'hivern d'ella i ella.

- Posar sucre a la carbassa sempre és un pas endavant. -Pensa rient sola.

" No perd el color, però dins la boca t'abraçada -renuncia a l'amargor- " i barrejada amb un rissoto t'acompanya a l'assemblea. Curiosa i nostàlgica aquesta vida; sota l'antiga balena.

I si toca baixar les escales, ho farà sempre primer amb el peu esquerra (allà on té el cor i els ideals). Dubta, s'atura. Dubta si tornar enrera vol dir desfer el camí.

El millor és escollir un moment de la vida -un d'aquells que recordaràs sempre sense tenir res d'especial, simplement perquè guanya als altres dins la memòria: un cafè improvitzat una tarda de pluja, una nit de cinema a la fresca en què et va deixar la jaqueta -i si, feia la seva olor i vas fingir fred durant tota la vetllada-. Un matí en què et lleves contenta i a la ràdio de camí a la Facultat sona aquella cançó i et sents afortunat/da d'haver viscut la teva pròpia història. Un viatge en nit bus en què va sortir el sol mentre el cansament t'acompanyava a casa després d'un concert... el millor per un dimecres 14 és escollir aquest moment (especials i màgics o emblemàtics no valen) i pintar-lo de groc.

Agafa aire i omplir provetes amb l'enyor.

Foto: Moçambic '09 (feta per la Maria;)

A carbonet

2009-10-13T13:50:00.000-07:00

Deixant l'aula d'art a l'esquena, en sortir al carrer ja és fosc. El vent comença a abrigar els vespres i els pinzells resguardats de la lluna s'amaguen a classe. Es tanquen les llums.

He corregut fins al refugi. Els bombardejos aeris, però, sonen a dins. Fes-te Fotre (amb les seves cançons antigues) m'arrenquen un somrís atrinxerat.

Em pregunto si els vespres d'octubre hi són per donar pas al novembre -o per deixar enrera el setembre ?-

Sinfonies en pentagrames desgastats, difusos, barregen blanques i negres sense arribar mai al gris (tot i que tota la puta vida hagi estat gris, no gris pàlid ,no gris gris ) i la olor a aiguarràs d'un oli sec (inservible) roman en la consciència d'antics quadres amb noves paral·leles.

Em maregen les muntanyes russes de marges de llibretes, glòria per tu.

Mil fonts i un dia

2009-10-12T12:35:00.000-07:00

La olor a natura humida sempre fa somriure. Les falgueres cobertes de gotes minuscules conviden a surar entre elles.

Vas caminant pel bosc, i de sobte un bolet et crida tant l'atenció que disminueixes el pas -fins a aturar-te del tot- i gires cua per demanar si és comestible. Tot d'una t'adones de la immensitat de les coses petites. Com es deu veure el món des d'allà sota? Cada cop que caminem ens perdem un univers tan real o més que aquest que creiem conèixer, i sense aquella part no pot ser real del tot.

Torna a sonar Pedro Guerra,la meva guitarra roman al llit -sense funda- recordant que ahir vem fer l'amor durant unes hores, i el ronroneig de la Molly em relaxa i em distreu del caos endreçat del subconscient. De l'esfera helicoidal d'obsesions eternes que només canvien de forma -jugant a disfressar-se-.

Tanco els ulls al món, l'abandono per una estona (conspiracions del cosmos a part), i em dedico -fins adormir-me del tot- a la meva guitarra.

Dolços somnis per totes les princeses d'algun conte,

La petita Peres* (buceando contra el Everest)

ctrl+alt+suprimir ( i oblidar )

2009-10-11T05:15:00.000-07:00

De petita sempre jugava a fer veure que els pots buits de colònia eren persones. Amb el temps vaig aprendre que la majoria de gent vagareja pel món més buida que el pots.

Hi ha dies en què en llevar-te el sol entra per la finestra de manera agosarada i sense demanar permís, i d'altres en canvi que per més que el cridis es torna tímid -el noi- i no hi ha manera.

"No som diferents, només instants del temps " - cantava aquell. I és que, en realitat, un sol instant pot fer girar de tal manera les coses que ja no siguin el que eren, que siguin el que no eren, o que simplement siguin -o no siguin.

Escriure i perfilar la silueta del dubte, enfosquint ombres de neguit i jugant amb les llums i l'enyorança. Modelar la nostàlgia d'un diumenge a cops de carbonet - i a cops de falç lluitar per allò que ens ha pres, això sempre-

Vull tocar la lluna amb les meves mans petites i pigades, abraçar-la amb el desig efímer de l'existència innata i besar la seva ànima nocturna.

Vull.. trepitjar el gel i relliscar en la sorra caient dins un oceà fèrtil.

Alacant per interior

2009-10-11T04:55:00.000-07:00

Alacant per interior

A voltes necessites la cançó
Quan vols estar despert, alerta i sobri
Anant cap a Alacant —per interior—
On diuen que has guardat tots els teus codis

Quan ella t’acompanya no et sents nu
Vas construint amb ella un nou paisatge
La brúixola que et marca —com ningú—
Dreceres per a fer curt el llarg viatge

S’obri el cel allà on comença l’horitzó
Tot es mou sota els núvols
S’obri el cel allà on comença l’horitzó
Roba al vent la força per a anar més lluny.

València necessita una cançó
Per a recuperar el vell somriure
De quan senyorejava sobre el món
Amb una ment desperta alerta i lliure

Dormida sota dècades d’asfalt
jugada —com la història— sense regles
Hereva del dolor d’un temps malalt
On cauen en l’oblit les veus i els segles

S’obri el cel allà on comença l’horitzó
Tot es mou sota els núvols
S’obri el cel allà on comença l’horitzó
Roba al vent la força per a anar més lluny

Octubre necessita una cançó
Com un senyal ocult o una consigna
Camine a les palpentes pels racons
D’una ciutat desperta, alerta i digna

Les places —a parir— infantaran
Un dia nou i una nova esperança
La calma dels carrers arribarà
Quan trobe l’equilibri la balança

S’obri el cel allà on comença l’horitzó
Tot es mou sota els núvols
S’obri el cel allà on comença l’horitzó
Roba al vent la força per a anar més lluny

( Feliu Ventura )

* I així el títol del blog